Aquest any 2020 serà interessant pel que fa a l’exploració del planeta Mart. A partir del Juliol i en poques setmanes, s’hi enviaran ni més ni menys que quatre missions. Això vol dir que, si tot va bé, aviat tindrem un grapat de sondes i robots nous explorant el planeta vermell.

Les missions més espectaculars són l’americana “Mars 2020” i la xinesa “Huoxing 1”. Ambdues inclouen una sonda orbital i un robot tot terreny que es dipositarà a la superfície. Els americans també portaran un dron que, si tot va bé, explorarà el planeta volant per la feble atmosfera marciana.

Els europeus, en col·laboració amb els russos, hi enviarem la missió “Exomars”, que també dipositarà un ròver, batejat com Rosalind Franklin, a la superfície. I finalment, els Emirats Àrabs s’estrenen enl’exploració de Mart amb la missió “Hope Mars Mission”, que situarà una sonda en òrbita marciana.

Ja veurem quantes tenen èxit i quins descobriments ens oferiran. Però pot resultar curiós que s’enviïn tantes naus de cop. Com si es tractés d’una carrera.

En realitat el motiu és molt senzill. Enviar una nau des de la Terra fins a Mart no és una cosa que es pugui fer en qualsevol moment. Cal tenir en compte la posició relativa de cada un dels dos planetes de manera que quan la nau que surt de la Terra arriba a l’òrbita de Mart, es trobi el planeta en el mateix punt que la nau.

El cas és que Mart i la Terra van girant al voltant del Sol, cada un en la seva òrbita i a la seva velocitat. En alguns moments, la Terra es troba en un costat del Sol i Mart a l’extrem oposat. Aleshores és absurd intentar enviar cap nau cap allà. A la pràctica només hi ha uns quants moments en que es pot iniciar el viatge. Aquesta “finestra de llançament” té lloc aproximadament cada dos anys, de manera que si per algun motiu has d’endarrerir el llançament, ja t’has d’esperar dos anys més.

Acostumats a moure’ns per una superfície tenim molt ficat al cap que per anar entre dos punts, la línia recta és el millor camí. Però a l’espai les coses no funcionen així. Per fer el camí, les naus no van en línia recta sinó que segueixen una trajectòria anomenada “Òrbita de transferència de Hohmann”, per Walter Hohmann, el matemàtic alemany que a principis del segle passat va calcular la manera de fer els viatges espacials estalviant el màxim de combustible.

Per entendre com va, cal recordar que les naus espacials estan sotmeses a la gravetat del Sol, de manera que si una nau que està en òrbita terrestre accelera molt, s’allunyarà de la Terra, però no anirà en línia recta, ja que la gravetat solar l’anirà desviant, de manera que en realitat farà una corba el·líptica. La idea és que quan aquesta corba situï la nau a l’altura de l’òrbita marciana, la nau torna a accelerar per situar-se definitivament en òrbita marciana.

És clar, cal que quan faci això, el planeta Mart estigui exactament en aquell indret. I això passa cada vint-i-cinc mesos. Qui no surti ara cap a Mart, s’haurà d’esperar al 2022. De fet, ja hi ha altres missions preparant-se per al 2026 i el 2028, encara més ambicioses. A la llarga la idea és anar, recollir mostres marcianes i tornar-les a enviar a la Terra (seguint una altra òrbita de transferència Hohman). Però això ja queda per la dècada dels 30.