Un problema habitual a les xarxes socials, i a Twitter en particular, és que mai no saps si t’has explicat malament, si la gent té un profund dèficit de comprensió lectora, si n’hi ha que són profundament rucs o si, únicament resulta que no els caus bé i retorcen el que has dit per poder saltar-te al coll. En una època de correcció política fins a la nàusea, aquest fenomen s’aguditza encara més i un exemple ben clar va passar fa poc amb una piulada d’en Richard Dawkins relacionada amb l’eugenèsia.

Recordem que l’eugenèsia és una ideologia (filosofia?) que pretén millorar la constitució genètica dels humans mitjançant el control de la seva reproducció. Allò d’eliminar els gens dolents i triar els bons, que és el que essencialment fem quan domestiquem animals o vegetals. Això va estar molt de moda al segle XIX, però a mida que els humans ens anàvem traient de sobre les ideologies racistes, l’eugenèsia també va perdre pistonada. Això sí, quan tornen els totalitarismes i el racisme, l’eugenèsia torna a ressorgir.

El que va dir en Dawkins era que “Una cosa és deplorar l’eugenèsia per motius ideològics, polítics i morals. Una cosa diferent és concloure que no funcionaria a la pràctica. Per descomptat que sí. Funciona per a vaques, cavalls, porcs, gossos i roses. Per quins set sous no hauria de funcionar en humans? Els fets ignoren les ideologies.”

No sembla difícil d’entendre: Que una cosa sigui moralment repugnant no vol dir que no pugui passar. Però immediatament van saltar grapats de twitaires a acusar-lo de defensar l’eugenèsia, a explicar que no pot funcionar per vés a saber quin motiu, o a tractar-lo directament de racista. També n’hi havia que l’acusaven d’aparentment rebutjar l’eugenèsia, però indirectament recolzar-la. Ja sabeu, allò de “… dius que no però en realitat jo sé que vols dir que sí”.

Bé, en Dawkins ja juga el paper de provocador, de manera que tot això no li vindrà de nou. Però és un bon exemple del que passa si t’apartes una mica del que es considera correcte. Els avenços en biologia ens portaran a problemes ètics molt importants que hauríem d’anar encarant. Però el que es fa massa sovint és ignorar-los dient que “allò no és possible”. Un disbarat, ja que cada vegada queden menys coses que no siguin possibles i, per descomptat, l’eugenèsia pot ser una idea tan deplorable com vulguem, però no hi ha motius per pensar que és tècnicament impossible. Els humans no som tan especials com ens agrada pensar.

Aquest és un problema que aplica a tot. La manipulació genètica, la clonació d’embrions, el disseny d’humans a la carta,… qualsevol barbaritat que us passi pel cap, segurament es podrà fer en no massa temps i, a sobre, segur que hi haurà algú disposat a fer-ho. Si ens plantegem reviure els mamuts, perquè no fer-ho amb humans? Vols un clon de Gandhi? De Hitler? De la tieta? I si fem un híbrid de sapiens i neandertal? Volem colonitzar Mart? Potser que modifiquem alguns embrions per adaptar-los a la gravetat marciana.

La discussió no es pot evitar dient “això no és factible en humans”. En aquests casos extrems potser encara no ho és, però temps al temps. Poques coses han resultat tan estèrils i contraproduents com negar l’existència de les opcions que no ens agraden dient-nos que “no ho podran fer” o “no s’hi atreviran”.

També són absurdes, i irritants, les sortides per la tangent basades en la terminologia. Hi ha qui diu que “no es pot millora l’espècie humana, ja que els canvis que es voldran fer no són una millora en realitat”. Doncs molt bé, serà un empitjorament, però el cas és que es podrà fer. Ho hem fet amb els gossos i les vaques. Podem discutir si passar d’un llop a un pequinès és una millora o no, però és absurd negar que la modificació es pot fer i s’ha fet.

I, finalment, pretendre que assenyalar un problema implica defensar el problema, és molt típic de Twitter, però no deixa de ser una trampa dialèctica. El que realment és un problema és pretendre ignorar les coses i els merders que podem tenir aviat, especialment si, com sembla, determinades posicions polítiques van agafant volada i un major pes en les societats. En realitat, és un problema encara més gros quan t’adones que això passa en un temps en què caldrien reflexions profundes però en que la majoria de debats són d’una superficialitat espantosa i en molts casos es limiten al postureig.