Gambit de dama segurament és, ara mateix, la sèrie més famosa de les que trobem en circulació. Una història en principi senzilla, però molt ben posada en escena i amb una protagonista d’allò més curiosa. Algú l’ha definit com una mena de “Amelie, amb escacs”. I, és clar, ara toca esbrinar a què fa referència el títol. Què és exactament un gambit de dama?
La resposta és molt fàcil de trobar per internet. És una de les obertures del joc en la que en els primers moviments les blanques posen molt fàcil que les negres els matin un peó. Pot semblar estrany que el primer que facis sigui deixar-te perdre una peça, però naturalment, la jugada té el seu sentit. Perds una peça, però guanyes el control de la part central del taulell. I això pot ser molt útil de cara a la continuació de la partida.
Aquesta idea, sacrificar una peça per guanyar avantatge estratègic, és l’essència dels diferents gambits que hi ha. També és una estratègia que els militars han fet servir des de sempre. I a la natura, l’evolució l’ha aplicat de moltes maneres.
Els organismes estan raonablement adaptats al medi ambient on viuen. Solem exagerar i dir que estan “perfectament” adaptats, però això només demostra falta d’imaginació per la nostra part. L’evolució està millorant constantment les adaptacions i d’una manera o altra sempre troba com modificar les estructures dels organismes per adaptar-los encara millor.
Però de vegades les coses van per un altre camí. L’evolució no està dirigida per ningú i segueix viaranys atzarosos que ocasionalment troben avantatges adaptatius en coses aparentment absurdes. Tal com un gambit en els escacs, la història evolutiva de molts organismes indica que, de vegades les espècies sacrifiquen estructures que fins aleshores eren útils i es perden funcions per tal d’aconseguir millorar les probabilitats de sobreviure.
Per exemple, volar és fantàstic i permet caçar des d’indrets inesperats o fugir en una direcció impossible per la majoria d’animals terrestres, però hi ha espècies d’ocells que van renunciar a fer servir les ales i no els ha anat malament. Els estruços, per exemple fan fer una mena de gambit d’ales. Van cedir la capacitat de volar per tal d’aconseguir ser uns ocells tan grans que pocs depredadors els poden capturar. Altres, com els pingüins, van deixar de banda les ales que els permetien volar i les van convertir en un extraordinari sistema de natació.
El gambit d’alguns talps va ser deixar perdre la capacitat visual per tal de conquerir el món subterrani. Les serps van sacrificar les potes, però van aconseguir moure’s amb facilitat per indrets, com ara branques o caus subterranis, on amb potes els seria complicat.
I els humans? Doncs al cos tenim grapats d’òrgans vestigials que en algun moment de la nostra història evolutiva van tenir una funció, però que vàrem canviar per altres adaptacions que resultaven més exitoses. Com molts altres simis, vàrem fer un gambit de cua, sacrificant la cua i abandonant els arbres però aconseguint el domini de terra ferma. També vàrem sacrificar la capacitat d’agafar coses amb els peus, com fan altres simis, per tal de ser més eficients caminant de manera bípeda.
El gambit és una jugada més habitual del que pot semblar. Als escacs, i a la vida en general, gairebé mai s’aconsegueixen avantatges sense pagar un preu. Sacrificar una peça dels escacs o una funció del cos pot sortir molt a compte si saps aprofitar-ne els avantatges que en treus.
En política també passa molt, el problema és que a vegades veus com sacrifiquen alguna cosa a canvi de… absolutament res.
De res, o d’alguna cosa que només interessa al partit
Molt bona la sèrie. En Gàmbit de dama la protagonista pot triar quina “funció” perdre per arribar al seu objectiu de guanyar la partida. És una opció individual. Nosaltres, en l’aspecte físiològic, tenim de protagonista l’evolució. I, tal com has assenyalat algunes vegades, no sempre ha sigut un encert glamurós. En l’aspecte polític que menciones, més aviat es perden tantes funcions que sembla que els partits apostin per un darrer objectiu: l’autodestrucció.
L’esquer a l’extrem d’una una antena o filament mòbil dels raps és també un bon engany. No sé si diferent a un gambit de dama.
És curiós que la vida barreja estratègies i inversions.
Supòs que han adaptat trucs per evitar risc de ferida a l’esquer. Son molt explosius o veloços, però perden alguna mobilitat per morfologia. I en pell lenta per camuflar-se, i no cercar, mig enterrats. O inverteixen en sa boca gegant. I vaja poca cua rara tenen, potser igual fa de fuet o palanca. Imagino, no deuen poder nedar tant temps continuat.
Tampoc s’actriu em sembla com un rap, un peix que sol semblar feot.
Gràcies per estimular! Quin goig amb arts i jocs