Un argument que llegeixo amb una certa freqüència és que no s’ha de fer servir llenguatge bèl·lic quan es parla de càncer. No s’ha de dir la batalla contra el càncer, ni lluitar contra el càncer, ja que, segons argumenten, això voldria dir que les persones que no sobreviuen a la malaltia és perquè no han lluitat prou. Els malalts de càncer no són soldats ni herois. Només són persones malaltes.
La veritat és que no és un argument que em convenci i, en realitat, la metàfora bèl·lica em sembla raonablement encertada. És una metàfora només. Una manera de parlar que, per algunes persones pot ser motivadora. Per altres no, és clar, i tampoc hi ha res a dir. Cadascú afronta els problemes com vol i fins i tot la mateixa persona pot sentir-se lluitadora uns dies i necessitada de suport uns altres.
Però sobretot, sobretot, el que em grinyola de l’argument és el raonament del final. Això de que si el càncer és una lluita i no ten surts, vol dir que no has lluitat. Això és un disbarat. Un dels efectes perversos de la moda del pensament positiu que ens va repetint una vegada i una altra que “si vols, pots” i coses similars. Afirmacions que sonen boniques, però que no deixen de ser una ximpleria. Voler no és poder, ni de bon tros. Molta gent s’esforça per aconseguir fites que finalment els són negades i això no els treu mèrit ni implica que no ho hagin intentat. Els gurus del pensament positiu ens han ficat al cap una idea que pot semblar motivadora, però que, si ho penses un moment, veus que és una collonada sense gaire sentit.
De tots els personatges que apareixen a la Ilíada, el meu preferit és, de llarg, Hèctor. El príncep de Troia que ha de plantar cara a una guerra desencadenada pel comportament absurd del seu germà. Hèctor és qui organitza la defensa de la ciutat, qui planta cara als aqueus, qui lidera les batalles més sagnants i qui es menja tots els gripaus de la guerra. Però, per descomptat no té res a pelar quan li toca lluitar contra Aquil·les. Un nen maco protegit pels déus que l’han fet quasi immortal i al que, a sobre, baixen a donar-li un cop de mà si s’escau.
Al final de la Ilíada, Hèctor ha de sortir a lluitar contra Aquil·les, tot i saber que té tot en contra. Naturalment acaba perdent i morint, però això no li treu ni un bri d’heroïcitat. Si féssim cas dels cantamanyanes del pensament positiu, diríem que Hèctor va morir (a mans d’un paio mig immortal i protegit per Atena, recordem-ho) perquè va voler, o perquè no ho va intentar amb prou ganes. Absurd!
Ningú està obligat a ser cap heroi. De fet, d’herois de veritat n’hi ha molt pocs. Però ja n’hi ha prou de fer-nos pensar que no aconseguir les coses és un fracàs causat per falta de ganes o d’esforç. És una fal·làcia que ens fa sentir molt pitjor del que cal cada vegada que tenim problemes a la feina, a la vida i, encara més, quan cal afrontar malalties greus.
A més, Aquil·les es Brad Pitt, i tothom sap que ningú pot guanyar a Brad Pitt
Vivint malalties així, diria que es reconsidera un poc més sa vida, ses atencions en qué importa, es valora, ses dedicacions….
Pot servir que sa gent CREGUI que qui viu aquests processos torna més bona persona. Però potser que alguna gent millor no SE N’ADONI, perquè se n’aprofita.
-He readaptat un poc el que diu es personatge de Manolito sobre tothom, en es còmics ‘Mafalda’ de Quino
La meva experiencia em diu que la majoría del humans només entenen les coses de manera literal, i es per aixó que si diem”lluitar”contra qualsevol malaltia dedueixen que l’actitut del malalt contribueix o no, literalment, a la seva curació.
Pero hi ha un altre positivisme racional que si qu’ajuda, no al curs de la malatia sino a ser “feliç” a pesar d’aquesta.
I el fer-te vell, patir una malaltia, o d’altres dificultats inexorables t’obliga a aprendre mes depressa aquesta lliço. Perque o l’aprens o “te jodes”, parlant en plata.
Crec que l’argument venia recolzat pel fet que si més no, jo entenia el fet que al costat de ministres o consellers de sanitat apareguessin els militars de torn com si fossin ells qui ens han de lliurar de la pandèmia.
Amb la resta completament d’acord amb el que dius, fart de venedors de fum!!
Perdó, volia dir que jo NO entenia
“Només et cal creure en tu mateix i tenir fe perquè tots els teus desitjos es facin realitat”. He dit!
“Només et cal creure en tu mateix i tenir fe perquè tots els teus desitjos es facin realitat”. No.. . Massa llarg per una samarreta…
Perdó! Comentari repetit i mal repetit…
Enhorabona pel post. Aquesta onada de “pensament positiu” (mal entés) sembla que al final l’únic que busca és culpabilitzar l’individu davant de situacions que, moltes vegades, són causades per factors externs a ell mateix.
És cert el que deis…. Ho imagin igual inclús per un infant amb raspadeta a genolls. Això d’encertar què dir enmig d’un mal deu ser un gran guany, un bon saber, tècnica i art.
Per exemple, si potser va millor desitjar ‘força’ que no ‘has de tenir força’. Diria que avui dia sa infermeria té bona formació i ull molt entrenat. Pens en es parents, que pateixen, que han de fer més filigranes, per encertar què dir a pacient, en com mostrar aprovació, reforçar, contenir…
A mi m’encantà un pic que em feien cures, i de pas em deien ‘rei’ o ‘guapo’! Em confirmaren que infermeria són professionals amb molt bon ull! 😉