La notícia absurda de la setmana va ser l’anunci del descobriment d’una bombona d’heli que, segons algunes informacions, elements violents pretenien fer servir com explosiu. Fins i tot es va dir que ja tenia una mena de metxa preparada per encendre-la. Ja ens anem acostumant a que quan es tracta de vendre un determinat relat, la realitat perdi importància i s’explica el que calgui per fer encaixar les coses, però en aquest cas el que intentaven vendre resultava especialment difícil de creure ja que si vols generar una explosió, un incendi, o un fenomen similar, ho podries fer amb molts gasos, però no pas amb heli.

I és que l’heli és un dels anomenats “gasos nobles” o també “gasos inerts”. Quan estudiàvem la taula periòdica a l’escola aquesta era de les poques columnes que resultaven fàcils de memoritzar ja que quasi tots els noms s’assemblaven: Heli, Neó, Argó, Criptó, Xenó i Radó. Un periodista una mica eixerit i amb un xic de memòria s’hauria adonat que un gas de la família dels gasos “inerts” difícilment reaccionarà amb res, i encara menys de manera explosiva.

El secret dels gasos nobles es troba amagat en els seus electrons. Als àtoms, els electrons que els envolten es van dipositant en diferents capes i, per coses de la física quàntica, a cada “capa” només hi pot haver un número determinat d’electrons. Depenent de la capa, poden ser dos, sis o vuit electrons. Les reaccions químiques són simplement, agrupacions d’àtoms que es combinen entre ells o que intercanvien electrons per intentar tenir la última capa completament plena. Però en el cas dels gasos nobles, aquests ja la tenen plena, de manera que no mostren cap interès en reaccionar amb altres elements.

Bé! Potser dir que no reaccionen gens és una mica exagerat. En determinades condicions sí que es poden obtenir compostos en els que hi participen aquests gasos. En particular, els que tenen els àtoms més grans, el Xenó i el Radó, generen compostos com el tetrafluorur de xenó o el fluorur de radó. Cal dir que aconseguir-ho resulta complicat i obliga a treballar amb compostos com el fluor que acostuma a ser tòxic. En canvi, els més petits com, precisament l’heli, no presenten aquestes reaccions.

En realitat l’heli és tan poc reactiu que després de l’accident del zepelí Hindenburg es va decidir reemplaçar l’hidrogen (que sí que explota) per heli (que flota una mica menys però és del tot segur en el tema de les explosions). De fet l’heli és el gas que es fa servir per omplir els globus infantils que s’enlairen. És tan lleuger que fa que els globus s’enlairin i, com que no reacciona, és prou segur per fer-lo servir sense patir fins i tot jugant a respirar-lo per aconseguir un timbre de veu ridículament agut.

Però fins i tot en aquests temes mai no es pot dir “impossible” i fa poc van aconseguir fer reaccionar l’heli amb el sodi. L’únic detall és que per fer-ho cal sotmetre’ls a altes pressions. I altes vol dir realment altes: Uns deu milions d’atmosferes. Res que ens hagi d’amoïnar en condicions normals.