Impacte climàtic de la pandèmia

Una conseqüència del confinament i l’aturada en la majoria de les activitats d’aquestes setmanes l’hem vist en la qualitat de l’aire. A ciutat, on normalment hi ha una boirina irritant, aquests dies l’aire estava irreconeixiblement net. Fins i tot era agradable respirar aire fresc en indrets on normalment només senties olor a fum i contaminants diversos. En realitat no és estrany, ja que l’aturada de l’economia i, sobretot, dels desplaçaments ha representat una caiguda important en els nivells de CO2 que anàvem alliberant a l’atmosfera. De fet ha sigut la caiguda més gran que hi ha registrada. Més que la de les crisis econòmiques anteriors, més que la causada per guerres i més que cap en general. Els  nivells van per països, però en general hem alliberat al voltant d’un 10 % menys de CO2 que el que estava previst.

Això podria representar un petit respir en el tema del canvi climàtic, però la realitat és que no es notarà gaire. Hem anat alliberant tant CO2 durant tants anys, que reduir les emissions un 10 % durant un parell de mesos és molt poca cosa respecte del total. I d’altra banda, hi ha molta pressió per tornar a posar en marxa l’economia i mirar de recuperar el temps perdut, de manera que molt probablement veurem un cert efecte rebot i quan això passi, les emissions es dispararan per sobre del normal. És el que ha passat sempre i no hi ha motius per pensar que aquesta vegada serà diferent. Oi que tots tenim unes ganes boges de sortir a voltar? Agafar el cotxe i anar a la platja o a la muntanya o a on sigui amb tal de canviar d’aires?

Tot plegat serveix per prendre consciència de l’immens repte que representa mirar d’aturar l’escalfament global. Amb una aturada tremenda de l’economia només hem reduït els nivells de CO2 que alliberem fins als nivells del 2006. I aquell any ja anava tot el tema de les generacions de CO2 completament descontrolat!

A més, sovint sentim dir que ara serà un bon moment per repensar els sistemes productius, per refer l’economia tenint una visió més “verda” i per buscar una nova normalitat més amable amb el medi ambient.

Romanços.

De vegades sembla que passem per alt com som els humans. El que passarà serà que els polítics i les forces econòmiques voldran recuperar l’economia tan de pressa com sigui possible sense parar ni un moment a pensar en el medi ambient. El que cal és recuperar el flux de calés i també la generació de llocs de treball. Fer-ho cremant petroli serà el més senzill, de manera que això és exactament el que passarà. La resta seran només boniques paraules i discursos per quedar bé.

I malgrat tot, com més triguem a fer-ho més difícil serà. Una societat que va ignorar olímpicament els avisos sobre la pandèmia que venia, fins i tot quan ja afectava països veïns, no dedicarà gaires esforços a una crisi molt més gran, però situada en un futur encara més difuminat i que requerirà uns esforços més intensos. És el que ha passat sempre i res no fa pensar que deixi de passar.

8 thoughts on “Impacte climàtic de la pandèmia

  1. Efectivament, oblidem com som els humans. Hem estat segles creient que la nostra conducta no estaba determinada biológicament, com sabem que ho està la dels altres animals. Convenia que fos aixi perque funcionés l’amenaça de les divinitats.
    Pero resulta que som incapaços, per imperatiu biológic, perque estem fets aixi, de tenir conductes que no tinguin una recompensa o un càstig inmediat. Si que, a base de racionalitat i de presió social, podem modificar de mica en mica uns comportaments que entenem que son perjudicials. Pero sovint, mes allà del que pensem, continuem actuant diferent, pero d’amagat.
    Es probable que l’homo sapiens s’acabi extingint per una pandemia, o per canvis climátics provocats o no per nosaltres mateixos. Pero no farem res per evitar-ho perque no ens privarem de res ara per el que pugui passar demà. Es el que hi ha, i pot-ser tampoc es tan dramàtic, l’evolució seguirà anant a la seva.

  2. Tot plegat és irònic: el nostre cervell ens dona un gran poder per actuar sobre la natura. Hem tingut tant d’èxit que arribem a pensar que som els amos del nostre destí. Però ho hem fet tan bé (o tan malament) que ara ja som responsables de moltes de les catàstrofes que ens poden esborrar del mapa. I el pitjor de tot: sabem que pot passar però no sabem com fer-ho per evitar-ho, tan sofisticada és la trampa que ens hem parat a nosaltres mateixos.

  3. Idò ànims comunicant! Llegir arreu ens motiva per millorar. I s’art, manis, hàbits, polítiques… I d’amagat tenim ets instints bàsics de cuidar o curar es medi ambient local. Encara que semblin snobs, com ara nedar perseguint plastiquets com si fossin papallones : – )

  4. sempre he pensat que el problema de fons no és el model econòmic, sinó més aviat un problema demogràfic… 7.500 milions avui, 9.000 o 10.000 milions en 2050, massa gent per un planeta tant petit…

    com es fica fre amb això?

    1. Si es perceb que existeix un sistema públic gratis perquè et cuidin de conya i amb afectes propers en fer-se gran?
      I gairebé tots es fills comunals, de pares anònims, on tothom pugui fer de papa i mama… Pot semblar utopia o distopia, segons com vagin es detalls…
      Aniria bé si ens esforçam en molt lleure i deport recreant habilitats i salut de plaer i mimitos sense procrear. Llàstima de sa covid!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *