“Un epidemiòleg és un metge de capçalera que ha fet un curset“. Aquesta frase la va deixar anar el jutge Luis Ángel Garrido, que també és qui ha decretat que els bars tornin a obrir a Euskadi. Una mostra excel·lent de prepotència i ignorància. Què pensaria si algú digués que un jutge és un llicenciat en dret que ha fet un curset?

Però això de l’epidemiologia amaga alguna història interessant. I una de les més famoses va ser la que, probablement va donar el tret de sortida a l’especialitat. Una en la que el protagonista va ser en John Snow. Òbviament no era el protagonista de joc de trons sinó un metge anglès que va aconseguir establir l’origen d’una epidèmia de còlera que afectava Londres l’any 1854.

En aquell temps, la teoria preferida era la que defensava que els agents causant de la malaltia eren “miasmes“. Aquests miasmes eren emanacions tòxiques alliberades per matèria en descomposició. Com que era freqüent que les malalties apareguessin en indrets on la brutícia s’acumulava, la teoria dels miasmes semblava encaixar amb les observacions. Fins que no es va aclarir l’existència de microbis no es va poder posar sobre la taula la teoria microbiana de les malalties que va fer caure la dels miasmes.

El cas és que durant el segle XIX, al barri del Soho de Londres, va esclatar una epidèmia de còlera. Era un barri pobre, molt densament poblat i sense serveis sanitaris dignes d’aquest nom. Semblava que la teoria dels miasmes flotant en l’aire d’un indret així podria servir com explicació, però John Snow defensava la teoria oposada. Segons ells, el còlera el propagava algun germen desconegut que passava de persona a persona a través de l’aigua. I les excrecions dels malalts contribuïen a contaminar l’aigua i expandir la malaltia.

Les dues teories servien, però calia demostrar-ho. I l’Snow va aconseguir-ho comprant un mapa del barri i marcant els indrets on hi havia gent malalta. Aquell plànol ara és una mena d’emblema de l’epidemiologia. En fer-ho, va notar que la majoria de casos tenien lloc al voltant d’una font d’aigua situada a Broad Street. La història breu és que quan va aconseguir que tanquessin aquella bomba d’aigua l’epidèmia va cedir.

En realitat la cosa va ser més complicada. Va fer un seguit de càlculs matemàtics per establir les distribucions dels malalts respecte a diferents punts d’aigua gestionats per diferents companyies. L’aigua provenia del riu Tàmesis i, depenent del punt de captació, podia estar més o menys contaminada. Sembla que quan van tancar la bomba, l’epidèmia ja anava de baixa, de manera que potser la quantitat de bacteris del punt de captació ja s’anava reduint.

Però en tot cas, Snow va demostrar que per entendre una epidèmia, cal anar sobre el terreny, estudiar la distribució dels casos, els temps de transmissió i les possibles vies de contagi. Cal arreplegar moltes dades (que mai seran suficients) i processar-les amb eines estadístiques per poder entendre la malaltia. Només així es poden anar prenent mesures per combatre-la.

La branca de l’epidemiologia és de les més semblants a la feina dels detectius en el camp de la medicina. Un microbi el pots tenir en un pot i estudiar-lo, però una població de microbis transmetent-se i multiplicant-se durant una epidèmia, és com un organisme autònom, amb regles pròpies de comportament, que cada vegada es mostra de manera subtilment diferent. Una hidra de mil caps a la que els epidemiòlegs han de trobar els punts febles per atacar-la.

Com perquè després vingui algú, amb un cert, poder fent-ne bromes i menyspreant la seva feina.