Treballar amb el virus que causa la malaltia és el més evident de cara a preparar una vacuna, però en realitat no és el que ens fa falta. Després de tot, el virus original dóna mal rotllo i ara sabem fer les coses una mica més sofisticades. En realitat el que el nostre sistema immunitari identifica són, únicament, les proteïnes de la superfície del virus. Si li podem plantar al davant aquestes proteïnes, podem activar-los sense cap risc, ja que no hi haurà cap virus, ni actiu ni inactiu, en la preparació de la vacuna.

En el cas del virus de la Covid-19, la proteïna triada és la de l’espiga (o del pic), la “spike protein” que sobresurt de l’estructura del virus i que li dóna aquest aspecte en forma de corona solar que va fer que els bategessin així. És la proteïna més exposada, ja que és la que fa servir per enganxar-se a les cèl·lules. Per això també és la que millor poden identificar els nostres limfòcits. En realitat ni tan sols ens fa faltat tota la proteïna, ja que únicament amb el fragment de l’extrem, el que està visible pels limfòcits, ja n’hauríem de tenir prou.

Per sort, avui en dia ja sabem com obtenir proteïnes en grans quantitats i pureses. Coneixem el gen del virus que conté la informació per fabricar aquesta proteïna, de manera que el podem ficar dins d’un bacteri o una cèl·lula i deixar que la vagi fabricant a cabassos. Després només quedarà recollir-la, purificar-la i buscar les dosis més eficients. Són les anomenades vacunes de subunitats.

Però, és clar, no tot són flors i violes. Igual que passava amb els virus inactivats, la resposta que s’obté només amb una proteïna és menor que la que tindríem amb un virus intacte, que generarà l’activació de diferents tipus d’anticossos i que activarà millor el sistema immunitari. A més, tot i que ja ens interessa que els nostres limfòcits responguin contra la proteïna individual, també volem que responguin davant de cèl·lules infectades pel virus. I això no s’obté administrant únicament proteïnes.

El secret està en el fet que quan una cèl·lula és infectada, durant un temps trobarem a la seva superfície una barreja de proteïnes de les nostres i del virus. El sistema immunitari pot detectar aquesta barreja i això el posa com una moto. Tenim unes cèl·lules anomenades “assassines” (“natural killers“) i uns limfòcits específics anomenats “limfòcits T citotòxics” que no li fan gaire cas al virus lliure, però eliminen sense pietat les cèl·lules infectades per virus. Un sistema expeditiu de tallar de soca-rel la multiplicació del virus.

Però amb la vacuna només de proteïnes, aquesta resposta queda molt poc activa. Si la resposta inicial d’anticossos és prou intensa per a evitar la infecció, doncs ja serveix, però en cas contrari, tindrem una immunitat justeta. O, dit en paraules tècniques, disposarem d’immunitat humoral però no d’immunitat cel·lular. També per això cal recórrer a agents coadjuvants. Aquells que critiquen tant els del moviment antivacunes, i que serveixen per generar una resposta inflamatòria que potencia l’activació de la resposta immunitària.

En tot cas, ara com ara, encara no hi ha cap vacuna d’aquest tipus en la fase final de desenvolupament. Però n’hi ha gairebé seixanta que estan en les fases inicials.