El fet que una inflamació del pàncrees acabés de manera fulminant amb la vida d’Alexandre Magne ens recorda el perill innat al fet de digerir els aliments. La digestió consisteix en reduir els aliments a les unitats mínimes, siguin aminoàcids, bases nitrogenades, àcids grassos o monosacàrids. Però el nostre cos també es pot degradar amb els mateixos enzims que fem servir per digerir, per això cal tenir un grapat de sistemes de protecció mentre païm. Parets mucoses gruixudes a l’estómac o un ritme molt alt de reposició de les cèl·lules del budell que, inevitablement van quedant malmeses. I sobretot cal vigilar el pàncrees. El polvorí on emmagatzemem la gran majoria dels enzims digestius.

Però en això de la digestió també es pot fer servir alguna altra estratègia per fer-ho una mica menys perillós. Els vertebrats digerim els aliments que ingerim, però no té per què ser necessàriament així i un bon exemple el tenim en les aranyes.

Les aranyes són animals carnívors, però estrictament no es mengen les preses que capturen. El que fan es anar-les xarrupant. El truc és fer una digestió externa. Un sistema realment fastigós des del nostre punt de vista, però que a les aranyes els va molt bé. El que fan és capturar la presa, potser amb una teranyina, potser saltant-li a sobre i immobilitzant-la amb els quelícers, una mena de pinces que tenen a la boca i que fan servir per caçar i immobilitzar la presa.

Una vegada la tenen, el que fan és injectar-li els enzims digestius a l’interior i esperar que la pobre víctima es vagi desfent, liquant, per dins. Passada una bona estona el que queda és l’exoesquelet de l’insecte que hagin capturat i a dins una mena de batut energètic que l’aranya pot anar xuclant.

El que us deia…. un fàstic.

Però almenys no tenen tants problemes amb el pàncrees. De fet, ni tan sols tenen pàncrees. Els enzims digestius sembla que els fabriquen les cèl·lules de la paret del tub digestiu. Com que tal com els fan, els vomiten per injectar-los a la víctima, els enzims digestius no tenen prou temps per fer massa dany al cos de l’aranya. A més, així l’aranya també s’estalvia feina. Els animals que es mengen la presa no acostumen a poder digerir-la tota, de manera que una part del que ingereixen ho excreten sense aprofitar-ho. Un malbaratament de recursos i esforços. Les aranyes no. Elles només es mengen allò que ja està digerit i que poden absorbir sense problemes.

Aquest sistema d’injectar els enzims digestius i esperar que la digestió tingui lloc fora del cos la fan servir molts insectes, com els pugons, que s’alimenten de plantes. En lloc d’anar mastegant i empassant, el que fan és injectar els enzims que desfaran les cèl·lules del vegetal i després van aspirant amb calma. No cal dir que en el cas que l’aliment sigui un vegetal fa molta menys angunia. Però és que la natura és molt més cruel i bàrbara del que ens agrada imaginar.