La magnitud de la ignorància

pregunta.jpg Fa anys, la geografia havia de ser una ciència apassionant. Els mapes de l’antiguitat tenien immenses zones en blanc esperant a ser descobertes. Més enllà del terreny conegut podien haver-hi mars, muntanyes, llacs, volcans, pantans o deserts. Els que s’hi endinsaven tant podien trobar territoris de riqueses extraordinàries com zones d’extrema pobresa. Podien haver-hi pobles, tribus o fins i tot civilitzacions de les que no en teníem noticia. Aquelles grans zones en blanc, o només amb la inscripció, “terra incògnita”, eren una mostra de la ignorància d’aquell temps, però alhora una promesa de fantàstiques oportunitats per descobrir i aprendre.

Allò ja va passar. Després del període de les grans expedicions el mapa de la Terra es va anar completant fins que la totalitat del planeta va quedar cartografiada. Ara la geografia encara és útil, per descomptat, però ha perdut aquell encant associat a les glories de la descoberta.

En ocasions hi ha qui pensa que això s’aplica a la majoria de ciències. Encara queden coses per descobrir, però els coneixements que tenim en molts àmbits són tan extensos que potser queda poc per esbrinar. Encara hi ha fronteres, com el poder entendre la ment, però les “terres incògnites” es van fen cada vegada més petites.

Però el cas és que si alguna cosa tenim clara en realitat és la immensa magnitud de la nostra ignorància. No és un tema d’humilitat. És que tenim dades que ens mostren clarament tot el que ens falta per comprendre.

Per exemple, el fet de poder obtenir imatges de galàxies situades a 13.000 milions d’anys llum, properes als límits de l’Univers observable, pot fer pensar que encara que no el coneixem en detall, ja tenim una bona idea de com és l’Univers. Però el cas és que ni de bon tros. Tot el que veiem, tot el que mesurem és la matèria ordinària, feta per àtoms, protons, electrons i altres partícules més o menys exòtiques i per les energies que coneixem, electromagnètica, gravitacional o nuclear. Però sabem que també hi ha unes coses anomenades matèria fosca i energia fosca. El nom simplement indica que sabem que existeix però no tenim idea de que és.

El detall important és que la matèria i l’energia que coneixem representen únicament el 5 % del que hi ha a l’Univers. La resta és ben bé “terra incògnita”. Energies que no sabem que són, partícules que desconeixem, interaccions que ni imaginem. Si agafeu un mapamundi i en tapeu el 95 % tindreu idea de l’estat del coneixement actual sobre l’Univers. I això com a mínim, perquè potser tot plegat encara sigui més estrany.

Un estat semblant de coneixement el tenim sobre nosaltres mateixos. S’ha celebrat, amb legítim orgull, la seqüenciació del genoma humà i de cada vegada més espècies. Semblaria que amb aquest coneixement ja podem tenir idea clara de com és la essència de la vida. El seu codi d’instruccions. Però de nou topem amb més terra incògnita que, per una divertida casualitat, és de la mateixa magnitud que en el cas de l’Univers. Perquè de tot el DNA, només el 5 % codifica per gens. La resta és allà però no sabem que fa, com funciona, quina importància té. En aquest cas no l’han batejat com DNA fosc sinó, més desencertadament, com DNA brossa. Un nom erroni ja que no és brossa sinó que simplement n’ignorem la funció. L’essència és la mateixa que amb la matèria i l’energia fosques. Tot plegat són coses que sabem que hi són, però que encara hem de cartografiar.

Descobrir que malgrat totes les pretensions de la ciència encara tenim tantes llacunes i de tal magnitud en el coneixement pot ser sorprenent. Hi ha qui ho troba depriment. Altres ho veuen com una cura d’humilitat. Però a mi em sembla un regal dels déus. Després de tot, l’essència de la ciència és la curiositat. Algú va dir que un científic només és “un xafarder amb mètode”. Doncs per tots  els qui ens agrada fer el xafarder en els secrets de la natura, ser conscient que encara ens queda tantíssim per descobrir és una promesa d’emocions inesgotables. Suposo que deu ser un sentiment semblant al que tenien els exploradors del segle XVI quan començaven a endinsar-se en aquelles “terres incògnites”.

4 thoughts on “La magnitud de la ignorància

  1. Tenir evidència d’aquestes terres incògnites tranquil·litza força. En el sentit que el científic veu que encara hi ha molt per recórrer.

    Imagina el dia en què estigui tot fet, en què hi hagi una gran Enciclopèdia… La ciència tindrà la mateixa categoria que la geografia? Espero que no..

  2. Recordo de les lectures infantils que la recerca de l’Imperi del Preste Joan a l’Orient era la màxima. I a mi em semblava que encara hi seria a temps d’anar a descobrir móns, i tribus, i deserts inacabables. De sobte, la Terra s’ha fet petita, i els mites de l’adolescència, els viatges a l’espai, tururut. Vaja, que la ciència és molt interessant, però no sé pas si és capaç de tenir aquest component èpic dels reptes antics 🙂

  3. Joan Codina. Tranquil, que encara queden molts descobriments per fer. L’enciclopèdia galàctica té escrit únicament el pròleg.

    Laia V. Ni t’ho imagines. Quina feinada per les acetilases de les histones!

    Clidice. Potser no ens hi juguem la vida, com els primeres exploradors. En aquest sentit si que li manca una mica d’èpica. Però potser tampoc cal. (Mmmm, o si?)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *