La meva matemàtica de referència

Fa unes setmanes es va discutir sobre la importància d’ensenyar les matemàtiques amb una “perspectiva de gènere“. Més enllà de les discussions profundament ideologitzades que aquests temes desencadenen, és evident que la majoria de camps de la ciència hi ha un dèficit inacceptable de referents femenins. Això té una conseqüència subtil, però ben real, en el sentit que de ben petites les nenes absorbeixen la idea que “allò no va amb elles”.

Ja sabem que la història ha anat com ha anat i això no es pot canviar, però tampoc cal passar per alt els exemples de dones que s’han dedicat a la matemàtica i han triomfat en la seva professió. Sense oblidar que no cal ser un premi Nobel (o una Medalla Fields) per esdevenir un referent!

Per aquí tenim casos com la Clara Grima, o la Clara Prats (que és física, però es mou en un camp del tot matemàtic), que mereixerien ser més conegudes. Però m’haureu de perdonar si la meva matemàtica de referència la relaciono amb una sèrie de televisió que va triomfar fa molts anys.

Es tracta de “Aquellos maravillosos años“. Una de les sèries de famílies americanes encantadores fins a l’absurd, que a finals dels 80 estaven de moda. El protagonista era un nano que explicava els seus problemes d’adolescent dels anys seixanta. A més dels parents i els amics, estava enamorat de la Winnie Cooper, la noieta encantadora que tampoc falta a cap sèrie. Danica McKellar era l’actriu que va interpretar el paper i que després ha seguit apareixent en algunes altres sèries. Va ser un dels lligues del Ted a “Como conocí a vuestra madre” i va sortir a “El ala oeste de la casa Blanca” o a “The Big Bang Theory“.

Però entremig, es va treure un graduat en matemàtiques a la Universitat de California i s’ha dedicat a fer programes, llibres i vídeos de divulgació de les matemàtiques. Els llibres els ha plantejat clarament enfocats a burxar les noies perquè entrin al joc de les mates: “Les matemàtiques no són una merda: Com sobreviure a les matemàtiques de l’institut sense parar boig ni trencar-te les ungles” “Besa les meves matemàtiques: Ensenyant qui mana en preàlgebra” o “Les noies tenen corbes, la geometria pren forma“. Crec que tots únicament es troben en anglès, una llàstima (I espero haver traduït correctament els títols, que no n’estic massa segur dels jocs de paraules).

Els problemes matemàtics que fa servir no són de trens, soldats o futbol sinó de joguines, nines o amistats. Potser són tòpics de nenes, però de moment el que hi ha als llibres solen ser  tòpics de nens, de manera que no està malament equilibrar les coses. Hi haurà qui ho trobarà superficial, però en realitat no és mala cosa que hi hagi moltes aproximacions diferents per endinsar-se al món de les matemàtiques. I que les nenes tinguin referents de tota mena és més que necessari. Després les matemàtiques agradaran o no, però almenys que no sigui perquè pensen que són coses de nois.

2 thoughts on “La meva matemàtica de referència

  1. Ah, aquesta sèrie, quins records i ajudes belles quan era nin!

    I de pas un altre:
    M’ha recordat com m’agrada es personatge de Joan Clarke a una peli sobre Alan Turing.
    Enllaç d’info a vikipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/The_Imitation_Game

    Que uauuuu… Amb mates i enginy, serien des ‘parell que més va influir a sa II W.W (segons es film)

  2. Com dius, es molt possible que en els llibres de text de matemàtiques prevalguin tòpics més “de nens” que “de nenes” (que de segur déu ser així). Potser també en el professorat de matemàtiques a primaria i secondaria hi hagi més homes que dones? Ho desconec… Potser l’entorn familiar o social desmotiva les nenes pel que fa a les assignatures “de ciències”? També ho desconec… Però segueixo sense veure clar el problema. Penso que tot plegat és fruit d’una dinàmica que ve de molt lluny, dominat quasi tot pel masclisme, no només en les matemàtiques sinó en tots els àmbits de la vida social i laboral.

    De moment hem de veure el canvi profund que fa anys està tenint lloc a les universitats on hi ha paritat real nois-noies. Que en aquest moment les noies se sentin més còmodes o es decantin més aviat per unes determinades carreres on les matemàtiques o la física no siguin molt essencials no implica que sempre serà així. No té perquè. M’agradaria tenir una estadística on es reflectissin les tendències de les noies en els darrers anys a l’hora de triar els seus estudis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *