El nom de magnetisme deriva de la regió grega de Magnèsia, que ja vaig comentar que no té res a veure amb Alexandre Magne, més enllà d’un parentiu entre herois fundadors en la mitologia. És curiós, ja que moltes de les coses de l’antiguitat tenen alguna relació amb el gran conqueridor macedoni.

Per molt que s’escrigui sobre Alexandre Magne, sempre es fa curt, doncs el que va fer, generar gairebé del no-res, un imperi que arribava fins a l’Índia, només està a l’abast de personatges històrics realment excepcionals. I això que va morir prou jove, només amb trenta dos anys, quan ja estava preparant més campanyes de conquesta. La mort d’Alexandre va canviar notablement el curs de la història.

Però mai no ha estat massa clara quina va ser la causa de la seva mort. Durant molt temps es va suposar que l’havien enverinat. El relat que ens ha arribat semblava indicar-ho. Alexandre va començar a trobar-se malament després d’un gran banquet organitzat per Medi  de Larissa, un dels seus amics (o potser simplement, aduladors). La feblesa i el dolor no van afluixar i Alexandre ja no es va recuperar. Dotze agònics dies després, moria i el seu imperi s’esmicolava.

Un procés que porta a la mort de manera tan ràpida sempre pot ser sospitosa. Especialment en membres de la reialesa i en grans conqueridors. S’ha suggerit que el mateix Medi podia estar-hi implicat i que els verins podrien ser l’estricnina o un extracte de plantes com l’El·lèbor. També s’ha apuntat a malalties com la malària o fins i tot una encefalitis vírica.

Però la meva opció preferida és que la causa fos una pancreatitis aguda, Més que res perquè al laboratori fa molts anys que hi treballem. I un procés tan “agut” com el que va patir l’Alexandre, ja encaixaria en el que pot passar amb una pancreatitis. A més, una de les causes més típiques de la pancreatitis és el consum d’alcohol i de greixos. Dues coses que Alexandre endrapava en quantitats importants.

El problema amb el pàncrees és que serveix per fabricar el suc pancreàtic, que té la funció de digerir els aliments. Això porta implícit el risc de “digerir-te a tu mateix”. Després de tot el canibalisme demostra que podem digerir el cos humà. Durant la pancreatitis el que passa és precisament que els mecanismes de protecció del pàncrees fallen i comença un procés d’autodigestió. De totes maneres, això gairebé sempre queda molt limitat i el cos pot aturar-ho. El problema és (com tantes vegades) el procés inflamatori que desencadena. Una inflamació que ràpidament s’escampa a altres òrgans i que finalment arriba als pulmons. Aleshores és quan la vida del pacient realment perilla. Sense pàncrees tens problemes, però pots anar fent. Però al moment en què la inflamació fa que els pulmons deixin de funcionar, la mort és imminent.

I una de les característiques de la pancreatitis és que la inflamació, que comença al pàncrees, pot escampar-se a la resta del cos molt de pressa. El motiu és… bé, el motiu és justament el que encara investiguem. Quan ho esbrinem es podran dissenyar tractaments per aturar aquest escampall inflamatori i evitar les morts dels pacients. Cal dir que el noranta per cent dels pacients es curen (sols) i el que volem és trobar la manera de salvar al deu per cent restant.

De manera que si Alexandre hagués tingut la pancreatitis avui en dia, tampoc és segur que l’haguéssim salvat. Dependria de com d’eficient fos la Unitat de Cures Intensives on hauria acabat (també que no estigués col·lapsada per l’allau de pacients de COVID19).