La pel·lícula “Bohemian Rhapsody” ofereix una oportunitat fantàstica per repassar la música de Queen i, si ja tens una edat, per recordar uns anys en que tot semblava més prometedor. Això era pel fet de ser joves, no pas per l’època en sí, però ja m’enteneu. En tot cas, la pel·lícula també m’ha fet gràcia perquè m’ha recordat la història d’un dels components de la banda; el guitarrista Brian May. I és que, a més de formar part d’una de les bandes de rock més famoses de la història, Brian May és doctor en astrofísica i la seva ha sigut, segurament, una de les tesis que més s’han trigat a completar.

En Brian es va llicenciar en física i astronomia l’any 1968 i va començar un doctorat en astrofísica fent servir dades de l’observatori del Teide sobre la llum zodiacal entre els anys 1971 i 1972. Confesso que primer vaig pensar que seria una més de tantes tesis… fins que vaig descobrir que el noi ja va aconseguir publicar un article a Nature el desembre del 72. És clar, des que ho vaig descobrir, ell gaudeix de la meva intensa admiració i la meva profunda enveja barrejades de manera ben entrelligades.

En tot cas, la tesi va topar amb un obstacle inesperat. L’èxit de Queen feia impossible combinar les dues activitats i la recerca astronòmica es va quedar a mitges. Els trenta anys següents ja formen part de la història de la música, però això també va tenir un final i amb el temps va arribar el moment de completar el que havia començat. Una llauna ja que calia actualitzar tot el que la ciència havia aprés durant aquelles tres dècades. Però el cas és que ho va fer i l’any 2007, trenta sis anys després de començar-la, va defensar la seva tesis doctoral al  Imperial College de Londres. Un treball titulat “Velocitats radials al núvol de pols interestel·lar”.

I de què deu anar tot això? Doncs d’un fenomen conegut com la llum zodiacal; una brillantor que apareix al cel les nits més fosques i que es pot veure un parell d’hores abans de la sortida o després de la posta del sol depenent de l’època de l’any. Els astrònoms perses ja la van descriure i l’anomenaven la “falsa albada”.

Ara sabem que és la llum del Sol reflectida en partícules de pols interestel·lar. Restes de material que cometes i altres objectes van escampant pel sistema Solar. De manera similar a com un raig de llum que entra per la finestra il·lumina les partícules de pols de la casa, la llum del sol il·lumina feblement les partícules de pols que floten per l’espai i, si la nit és prou fosca, la podem veure a simple vista.

El treball d’en Brian va ser analitzar l’espectre de la llum zodiacal per determinar la velocitat i la direcció en la que es movien les partícules que la generaven. Pel que he vist, també va publicar un article l’any 2013 fent una estimació de com les partícules de diferents orígens contribuïen a aquesta llum zodiacal. Per si ho voleu saber, la majoria de la pols que hi ha entre la Terra i Mart prové dels cometes. Això representa el 70 % del total. La resta es reparteix entre la pols provinent de col·lisions entre asteroides (un  22 %) i la d’origen interestel·lar (un 8%).

Per descomptat no hi ha cap dubte que si el guitarrista de Queen passa a la història difícilment serà per les seves contribucions a l’astrofísica, independentment de com de rellevants siguin. Però sempre m’encanta anar descobrint la cara científica de personatges coneguts per altres camps. Fa uns anys en vaig descobrir uns quants, però reconec que en Brian se m’havia escapat.