Observar el cel estrellat sempre ha generat una sensació d’immobilitat. Les estrelles eren cada nit les mateixes, posades en les mateixes posicions i brillant de manera similar. Quan hi havia algun canvi, l’aparició d’un cometa, una nova o el desplaçament d’un planeta, es considerava extraordinari i mereixia ser destacat en les cròniques del moment. Al Cosmos les coses romanien estables eternament.

Però després van arribar els telescopis. Rudimentaris primer, però cada vegada més sofisticats fins arribar a posar-ne a l’espai, amb un grau de sensibilitat inimaginable. I a mida que els aparells per observar l’univers han anat millorant, aquella imatge històrica d’estabilitat s’ha anat esvaint. Ara ja seguim l’evolució de sortidors de gel o de lava a satèl·lits llunyans, el moviment d’estrelles properes fotografiades al llarg dels anys, desplaçaments de les galàxies en l’equivalent a rius còsmics que es veuen atrets per alguna cosa que genera una estirada gravitatòria colossal o objectes que visiten el nostre sistema solar provinents de ves a saber on.

I també podem començar a veure la desaparició de coses que semblaven eternes, com les nebuloses.

Quan es miren els atles d’astronomia, les nebuloses hi tenen un racó especial degut a la seva bellesa. Mentre que les estrelles són simples punts i les galàxies al final agafen només uns pocs esquemes generals, les nebuloses despleguen un fabulós ventall de formes i colors. Això es nota en els noms amb que es van batejar. Nebulosa de la hèlix, nebulosa de l’ull de gat, de l’esquimal, de l’espirògraf,… i una que està a punt de desaparèixer; la nebulosa de la rajada (Stingray nebula).

Aquesta és una nebulosa planetària de les més petites. Això vol dir que es va originar en l’etapa final d’una estrella, que va expulsar en forma de gas bona part del seu material. Ara aquell gas es va allunyant de l’estrella mare com si fos una bombolla que va creixent i deformant-se. L’estrella, però segueix emetent radiacions, que estimulen les molècules del gas i fan que brilli amb diferents longituds d’ona. Per això hi ha tanta diversitat de formes i colors.

Quan, l’any 1994, es va descriure per primera vegada la nebulosa de la rajada, efectivament tenia la forma d’aquest peix (fent servir una mica d’imaginació). I els seus colors eren espectaculars. Un blau intens perfilat amb línies de color vermell. Sabem que es va formar fa poques dècades i sembla que la seva existència no serà massa llarga. Al menys en una forma que recordi una rajada. Fa poc el telescopi Hubble va tornar a fotografiar-la i quan van comparar les fotos actuals amb les de fa vint-i tants anys els canvis es van fer molt evidents.

Els colors ja semblen molt més apagats i la forma ha anat desdibuixant-se. Evidentment, la intensitat de les radiacions que la feien brillar fa dues dècades ha anat de baixa. Potser es va descobrir en un moment en que l’estrella central estava emetent alguna de les flamarades finals i estimulava de manera excepcional el gas de la nebulosa. Sigui com sigui, la nebulosa serà aviat només un record en forma de fotografies als reculls d’astronomia.

Però, en realitat, això és el que passa amb totes les nebuloses. Són imatges d’un moment fugaç en un núvol de gas que s’expandeix i brilla momentàniament. Els cicles vitals de les estrelles i nebuloses són molt més llargs que els dels humans. Però ara ja tenim fotografies per anar comparant com eren fa dècades i per anar seguint la seva metamorfosi i desaparició.

L’Univers és un lloc on no hi ha gens de quietud. Només la magnitud de les distàncies i els temps ens generava aquesta sensació. L’esvaïment de la nebulosa de la rajada ens recorda que som nosaltres els que vivim acceleradíssims en comparació amb el ritme de l’Univers.