Amb l’erupció del volcà Cumbre Vieja, totes les mirades s’han centrat en l’illa canària de la Palma. Normal, ja que l’espectacle és extraordinari. També s’han fet bromes amb els embolics que es fa molta gent amb el nom. No és el mateix l’illa de la Palma, la ciutat de las Palmas de Gran Canaria, La ciutat de Palma a Mallorca i la província de las Palmas, que engloba diferents illes de les Canàries (entre les que no està la Palma).
No costa gaire suposar que el nom de l’illa de la Palma està lligat a la palmera de Canàries (Phoenix canariensis), una de les palmeres més emprades en jardineria. Moltes que les que tenim plantades per aquí són palmeres de les Canàries. Uns exemplars de vegetals que, recordeu, resulten enganyosos. No són arbres. Són plantes amb port arbori, ja que no tenen tronc de fusta, ni branques, ni el que s’espera d’un arbre.
En tot cas, la palmera de canàries ha triomfat com “arbre” decoratiu, però en el tema dels fruits no ha pogut superar la seva parenta del continent africà, la palmera datilera (Phoenix dactylifera). Simplement, els dàtils de la palmera datilera són molt bons, mentre que els que fa la palmera canària no tenen bon gust. Es poden aprofitar, però a la pràctica només es fan servir com aliment pel bestiar.
El que sí que es va fer servir de les palmeres a les Canàries era la saba. D’una manera semblant a la que es fa servir per obtenir sucs dolços de la saba de la canya de sucre, a l’illa de la Gomera encara s’obté el “Guarapo“. Això és un líquid que diuen que és molt dolç, refrescant, i amb un gust molt característic, obtingut a partir de la saba de les palmeres. Cal recollir el líquid de nit, filtrar-lo, bullir-lo i processar-lo de les maneres artesanals que allà coneixen bé. El resultat és una beguda típica de les Canàries. El secret dolç de la palmera de les canàries no està en els dàtils sinó circulant pel seu interior.
Que l’illa de la Palma es digui així, en el fons resulta una mica curiós. En realitat no és, ni era, l’illa amb més palmeres. Però això dels noms té un punt d’anecdòtic que sempre s’ha de tenir en compte. Potser quan la van batejar, les altres, amb més palmeres, ja tenien noms diferents. També hi ha qui diu que el nom el van posar mariners mallorquins en record de la seva capital. De vegades, això de l’origen dels noms es perd en una boirina històrica que convida a entretenir-se especulant.
“Cal recollir el líquid de nit”: Per què de nit? És una tradició o hi ha raons objectives per no fer-ho de dia? Disculpeu la meva ignorància.
Potser és alguna cosa similar al que passa amb les pinyes.
Sí es recullen al matí tenen un gust i al capvespre en tenen un altre.
L’exposició al sol de la planta fa que segregui un enzim que modifica el gust i durant la nit l’enzim es dissol (o el processa la planta)
He llegit que de nit la saba flueix més i en recullen més quantitat.
Guarabo? Ben curiós el que comentau! I pel que diuen antigament semblaria com s’hidromel prodigiós?
Aquí aprop, es dàtils i ets ulls de garbelló nostro també són ben dolços, amb un gust especial, fi… Però és en risc i està protegit, no convé destorba’l!
Es guarabo fa ganes de tastar!
🙂
Ah, i plau veure aquí encert amb es topònim de Palma 🙂 De malnom “Palma de Mallorca”, o “la Palma de Mallorca”, o “s’illa de Palma”… O es codi PMI de s’aeroport de Son Sant Joan també en es principi em sonava curiós.
Per Palma no hem tengut erupció, però sembla que amb so topònim hi ha hagut embolics!
A Balears es volcans són a la mar, però pausats, lluny i fondo.
Això sí, meteotsunamis uns quants per any potser, però molt locals i petits (1-3?m)
Ooops, perdó, error meu suara, tocava dir guarapo, on deia guarabo…