Uns dels secundaris més coneguts de les aventures de Tintin, són els dos detectius maldestres Dupond i Dupont. En realitat no acostumen a tenir cap paper rellevant a les històries i el que fan és afegir uns tocs d’humor en la trama. Això pot ser pels seus raonaments absurds, per la manera com es disfressen intentant passar desapercebuts i aconseguint just el contrari, per les trompades que reben i, fins i tot, per la manera particular de parlar.
Aquesta és una de les característiques més identificables d’aquests personatges. Quan un d’ells diu una frase, l’altre la repeteix. Habitualment precedida d’un “jo encara diria més…”. Una curiositat que fa pensar en un tipus molt concret d’alteració neurològica: l’ecolàlia.
Ecolàlia és precisament el fenomen pel qual algunes persones repeteixen la paraula o frase que acaben d’escoltar. És freqüent en casos de trastorn autista, de catatonia, esquizofrènia o epilèpsia. Això ja indica que no és un símptoma que es pugui atribuir únicament a una patologia o a un procés particular.
En realitat això de repetir les frases ho fan els nens petits quan intenten aprendre a parlar. Un sistema per entrenar-se en la vocalització, la comprensió i l’associació. L’ecolàlia, però, no va associada a aprenentatge i fins i tot es pot presentar de manera quasi inconscient.
Curiosament hi ha un altre fenomen que de vegades hi està relacionat i que també presenten els Dupond i Dupont: l’ecopràxia. En aquest cas el que es repeteix no són paraules o frases sinó gestos. I si ens mirem les vinyetes en què apareixen dibuixats els detectius belgues veiem que tots dos solen estar fent, exactament, la mateixa cosa, el mateix moviment o, fins i tot, la mateixa caiguda.
L’ecopràxia també es dóna de manera involuntària i, igual que l’ecolàlia, apareix lligada a un ampli ventall de condicions neuronals. És molt típica de la Síndrome de Tourette, però també la trobem en casos d’esquizofrènia, trastorn autista o catatonia. Més o menys els mateixos que en l’ecolàlia, per això no és infreqüent que es donin les dues situacions simultàniament.
La pregunta, aleshores és… Dupont i Dupond patien alguna malaltia neurològica? El fet que fossin distrets i maldestres també poden ser símptomes addicionals? Preguntes per les quals només Hergé podria tenir una resposta.
Jo encara diria més,
… resposta.
Humor, medicina.
Comentari
😉 🙂
Fantàstic!! M’ha encantat!!!
Jo! Tonietlo! Anava llegint l’article i ja pensava en començar el comentari amb el teu (i dels Dupond i del Dani) “Jo encara diria més…”. He fet tard! Però jo encara diria més: era molt fàcil caure a la trampa! Se que les dues paraules no quedaran pas fixades al cervell (ecolàlia i ecopraxia) però ha estat divertit saber-ho i, de pas, recordar els Dupond i Dupond que ja em queden uns mica, bastant, molt lluny!
Jo encara diria més: es podrien identificar totes les vinyetes dels àlbums de Tintín en què intervenen Dupont i Dupond. Arribariem a la conclusió de si un dels 2 prenia sempre la iniciativa i l’altre es limitava a repetir (amb la crossa del jo encara…) o si Hergé repartia indistintament les frases i els ecos en l’un i l’altre. En el primer cas, l’afectat del trastorn seria només un mentre l’altre seria un beneit normal i corrent. Seria una recerca digna a candidata dels IgNobel en neurologia del disbarat.