En això de les migracions dels animals, n’hi ha que tenen molta anomenada. La migració dels grans ramats de nyus del Serengueti, la de les papallones monarca o, més propera, la de les orenetes, anant i venint de l’Àfrica. Però posats a fer migracions sorprenents, el premi gros se l’enduria una espècie de libèl·lula. Un petit insecte que arriba a creuar oceans en les seves migracions.
El rodamón comú (Pantala flavescens) és un tipus de libèl·lula que es pot trobar a pràcticament tots els continents. EL motiu d’aquesta distribució és la seva capacitat per fer grans migracions. Tant, que té el rècord de distància en migracions d’insectes. Pot desplaçar-se fins a catorze mil quilòmetres! Naturalment, no pot fer tot el camí d’una tirada, però el seu rang de vol segueix sent impressionant. Més de dos mil quilòmetres creuant el mar sense aturar-se.
Per això s’ha vist que pot creuar l’oceà Índic, volant des de les Maldives, al sud de l’índia, fins a l’est d’Àfrica. Això ja es va proposar fa uns anys, comparant les direccions en què volaven els animals i la identitat genètica que tenien les libèl·lules africanes i índies. Però seguia sent un misteri entendre com s’ho fa un insecte de menys d’un gram de pes per fer aquest viatge descomunal. No sembla possible que disposi de prou reserves energètiques al seu cos per afrontar-ho.
Però sí que és possible. Ho han vist fa poc, fent servir models que analitzen les trajectòries dels vents i els canvis estacionals. D’una banda han calculat la quantitat d’energia que pot emmagatzemar una libèl·lula al cos i amb això han deduït el temps i la distància que pot volar. Els sortien unes quatre hores de vol actiu. Totalment insuficient. En canvi, si aconseguissin mantenir-se a l’aire en vol lliure, és a dir, aprofitant els vents i sense propulsar-se activament elles mateixes, el temps disponible augmenta fins a unes dues-centes cinquanta hores.
Això, junt amb les trajectòries dels vents dominants a determinades altituds permet veure que, efectivament, la migració és possible. Poden anar cap a l’Àfrica durant la tardor i poden tornar a l’Índia durant la primavera si tenen la vista de situar-se en la zona dels vents dominants en cada estació. Segueix sent difícil, és clar. En el vol d’anada només un 15% de les libèl·lules aconseguirà arribar, mentre que en la tornada l’èxit acompanyarà al 40% de les que ho intentin.
Les libèl·lules han optimitzat el seu rang d’actuació aprofitant els vents estacionals i deixant que siguin ells qui les portin d’un continent a l’altre. Una elegant aplicació del principi de no entestar-te a fer tota la feina si la natura pot fer-la per tu.