Un dubte reiterat en el tema dels dinosaures és si eren animals de sang freda o de sang calenta. La seva temperatura depenia de la temperatura ambient com els rèptils? O podien escalfar el seu cos, mantenint una temperatura més elevada de manera constant, com en el cas dels mamífers i ocells? Els ocells deriven dels dinosaures. Són un tipus de dinosaure, de manera que el potencial per termoregular va acabar apareixent en aquella branca de l’evolució. La pregunta és… en quin moment?
Per desgràcia, només tenim les restes fòssils, de manera que no els podem posar un termòmetre per respondre la qüestió. Hi havia indicacions apuntant a una i altra possibilitat. Molts dinosaures eren molt grans i sabem que creixien relativament de pressa, cosa que suggereix un metabolisme prou elevat per a mantenir la temperatura corporal. Però això no és definitiu. També hi ha cocodrils molt grans que segueixen sent animals de sang freda.
Calia buscar maneres més enginyoses d’esbrinar-ho i una estratègia va venir de la mà de la química.
Els elements químics es caracteritzen per tenir un nombre determinat de protons i electrons. En canvi el de neutrons permet una mica de joc i per això parlem d’isòtops. Elements que tenen algun neutró de més i que, per tant, són més pesants que els seus companys. Des del punt de vista químic són iguals, reaccionen de la mateixa manera i tot això, però com el fet que alguns pesin més fa que tinguin més dificultat per moure’s. Vibren més lentament, de manera que tot i fer les mateixes reaccions químiques que els isòtops més lleugers, la probabilitat que reaccionin és una mica més gran.
Però encara més! Com que això de les vibracions de les molècules està relacionat amb la temperatura, resulta que si tenim, per exemple molècules fetes per carboni i oxigen, les proporcions dels isòtops pesants seran majors que les dels isòtops més lleugers i aquest valor dependrà de la temperatura que hi havia quan es va formar l’enllaç.
Doncs aprofitant això, s’han fet mesures de les molècules de carbonat càlcic (que conté carboni i oxigen) i de les proporcions dels isòtops pesant 13C i 18O en closques d’ous de dinosaure. Amb això podem deduir a quina temperatura es van fabricar, de manera que sabrem la temperatura del cos de la mare dinosaure!
Però amb això no n’hi havia prou. Fins ara els estudis que s’havien fet resultaven poc precisos. Els ous de tortugues que viuen en zones tropicals indicaran temperatures altes, però el motiu és que la calor ambiental ha escalfat el cos de la mare tortuga i no que la tortuga sigui de sang calenta, que no ho és.
Per solucionar això, el que han fet ha sigut comparar la temperatura a la que es van formar els ous posats per dinosaures que vivien en zones càlides, amb les d’altres dinosaures que habitaven el nord del Canadà. I resulta que la temperatura a la qual es van formar les closques era similar! Això indica que els dos tipus de dinosaures, independentment de la temperatura ambient, mantenien el seu cos a temperatures d’entre trenta-cinc i quaranta graus.
Com que, a més, es tracta de dos grups de dinosaures molt allunyats evolutivament, sembla que la capacitat de controlar la temperatura va sorgir relativament aviat en aquest grup d’animals.
Com sempre, això està molt bé, però caldrà verificar-ho amb altres mesures, per altres grups i amb altres fòssils. En tot cas, malgrat que ja és interessant saber que probablement eren de sang calenta, el que m’encanta són aquesta mena d’estudis en els que el diferent grau de vibració d’un àtom permet acabar deduint la temperatura corporal d’un animal que va viure fa milions d’anys.