La vida et porta per camins ben inesperats i fa que et creuis amb persones d’allò més interessants. Això, que sempre s’ha dit, vaig comprovar-ho a un nivell inesperadament intens quan vaig fer una col·laboració als programes de televisió “Para todos la 2” i “A punto con la 2”. Una de les coses que recordo amb més afecte d’aquell temps eren les estones que passàvem a la sala d’espera abans d’entrar al directe. En aquella habitació hi podies trobar autors d’èxit, metges que venien de lluitar contra l’ebola a l’Àfrica, antics narcotraficants, científics de renom, personatges mediàtics discutibles i grapats de perfils humans amb qui habitualment no hi coincidiries mai.

També hi havia els col·laboradors habituals, experts en etimologia amb els que aprenia secrets insospitats amagats en qualsevol paraula, psicòlegs de diferents escoles, filòsofs, experts en maneres de comunicar sense parlar, sexòlegs… i també hi havia la Valérie.

Suposo que era la persona més improbable amb la que podia tenir la sort de topar. La Valérie Tasso es va fer coneguda per l’èxit de la seva novel·la “Diari d’una nimfòmana”, de la que també es va fer una pel·lícula. També ha escrit altres llibres, ha participat en moltes activitats relacionades amb el món de la sexualitat i escriu habitualment en mitjans de comunicació sobre aquest tema.

Els seus escrits els trobo fascinants per un detall curiós. En principi sempre són temes relacionats amb el sexe, des de les característiques de determinada joguina fins als problemes que tenen algunes parelles per afrontar l’envelliment, la gelosia o les disfuncions, passant per filies, fòbies, costums, art o el que sigui. Però gairebé sempre troba la manera de lligar-ho amb referències a autors clàssics, a llegendes mitològiques, a cançons d’autors de qualsevol idioma o al codi bushido de Tsunetomo. Espero que em perdoni si confesso que sovint són aquestes referències les que trobo més interessants.

Ella no ho sap, però la seva figura em fa pensar en una característica de l’evolució que sempre cal recordar: Mai t’has de deixar enganyar per les especialitzacions ni quedar-te amb la part més visible de les coses (ni de les persones). Tot i que la vida va evolucionant per optimitzar les funcions i això comporta un cert grau d’especialització, aquesta especialització mai és absoluta, sovint és enganyosa i moltes vegades amaga altres capacitats igualment interessants. Unes capacitats alternatives que són un dels motors de l’evolució.

Per exemple, si ens parlen de plomes pensem en el vol de les aus, però la funció de les plomes és regular la temperatura del cos de l’animal. Va ser posteriorment que es van aprofitar les seves característiques per poder emprendre el vol (no en tots els ocells) i per altres funcions com el camuflatge o per al festeig de les aus. El flagel dels bacteris és una estructura increïblement complexa i especialitzada, però en realitat només és una variació d’un sistema de secreció que tenien els bacteris per transferir proteïnes a altres cèl·lules. En l’evolució dels bacteris, transformar una xeringa  en una pala per remar tampoc va ser tan complicat com podria semblar sempre que tinguis present la versatilitat de la vida.

Qualsevol estructura, una extremitat, una fulla, una proteïna, fins i tot un comportament, presenta una funció principal però gairebé mai és una funció exclusiva. L’evolució actua molt sovint aprofitant aquestes funcions secundàries per adaptar-se millor a ambients canviants o a millorar l’eficàcia en la lluita per la vida.

Amb les persones passa el mateix. És fàcil deixar-se enlluernar per la cara més visible d’una persona. La Valérie és brillant (a mi m´ho sembla, que això sempre és opinable) parlant de sexe, però ara puc donar fe que també ho és si et poses a discutir amb ella sobre l’etiologia de paraules, les limitacions d’una visió massa biologista de l’ésser humà o l’obra d’algun director de cinema. I és que l’especialització permet grans coses, però en excés és una trampa evolutiva que porta les espècies a l’estancament i en les persones pot fer que esdevinguin molt menys interessants que les que tenen múltiples facetes. Tenir clar això permet entendre millor l’evolució i també valorar molt millor les persones.