La vida a ritme pausat

El peresós és un animal més aviat desconegut. A part que es mou molt lentament, acostumem a saber-ne poques coses. En realitat no és una espècie sinó un grup d’animals que, a més, es divideixen en dues famílies. Els peresosos de tres dits (Bradypus sp) i els de dos dits (Choloepus sp). A més, hi ha descrits diferents espècies més de peresosos que ja es van extingir fa temps.

En realitat són uns animals plens de fets curiosos. Viuen sempre als arbres i hi estan tan adaptats que gairebé no poden caminar per terra. Això fa que, per exemple, a l’hora de parir, la femella es pengi d’una branca de cap per avall per evitar que la cria caigui a terra al moment de néixer. Tenen una pell que de vegades agafa tonalitats verdoses gràcies a unes algues que hi creien per entremig i que els ajuden a camuflar-se entre les fulles dels arbres.

Però el més destacat és l’extrema lentitud amb què es mouen. Certament la velocitat no és una característica essencial si vius penjat de branques d’arbres, però aquests animalons han portat la lentitud a nivells extrems i en tots els àmbits. S’alimenten de fulles, i la digestió pot durar una setmana. Una dieta pobra en calories més una digestió exageradament lenta fa que les seves disponibilitats d’energia estiguin sempre sota mínims.

És clar, si no disposes de gaires calories, el metabolisme no està per festes, de manera que el que han fet ha sigut baixar l’activitat metabòlica de manera radical. La temperatura corporal dels peresosos està al voltant dels trenta graus. El que per nosaltres seria una bona hipotèrmia, per ells és l’estat normal. I igual que els rèptils, de vegades s’enfilen a dalt de tot dels arbres per escalfar-se i estalviar encara més energia. Això de mantenir la temperatura és car energèticament!

Una de les claus per tenir una temperatura tan baixa és que els peresosos han perdut una proteïna que la majoria de mamífers fem servir per generar calor. Tenim un tipus particular de greix, anomenat teixit adipós marró, que metabolitza el greix sense generar res més que escalfor. D’això se n’encarrega una proteïna anomenada UCP1 (per uncoupling protein) que permet que els mitocondris consumeixin molts greixos, però no fabriquin gens d’energia i tot es perdi en forma de calor. Una calor que serveix per escalfar el cos.

Doncs uns pocs mamífers han perdut aquesta proteïna. Els dofins i les orques en són uns. Potser perquè amb la capa de greix que envolta el cos en tenen prou amb el metabolisme normal per mantenir l’escalfor. I l’altre que l’ha perdut és el peresós. Una proteïna encarregada de cremar greixos per fer només calor és un luxe que no et pots permetre si la dieta i el sistema digestiu no aporten gaires calories a l’organisme.

Però al final no els va anar tan malament als peresosos. Ara som els humans els que destruïm el seu medi natural, els cacem i els posem les coses difícils. Però fins ara, la seva lentitud no havia resultat un problema insalvable per anar fent. De vegades no passa res per prendre’s la vida més lentament.

2 thoughts on “La vida a ritme pausat

  1. Ja fa anys i panys, en un viatge a la selva amazónica, en un viatge organitzat (que si no, de què) en vaig tenir un entre les mans. Es preciós, com apareix a la foto. Li vaig fer un petó al front i ell m’ho va compensar clavant-me -no recordo si lentament!- una de les seves urpes a la mà dreta i el vaig tenir de deixar anar! Va ser retornat al mateix punt del mateix arbre! Igual ja hi estava acostumat… En guardo la foto de parella! Com podria oblidar-lo? M’has retornat un bell record, Dani!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *