Un fet curiós del seguiment del nou coronavirus que ens té a tots amb l’ai al cor, és la presència de diferents varietats i soques del virus. Això ha permès anar deduint com ha anat canviant des del principi i també calcular quant temps fa que va fer el salt als humans a partir d’algun animal que encara està per definir. Tot això és possible gràcies a que coneixem el sistema que fa servir el virus per fer més copies d’ell mateix quan està dins la cèl·lula.

Els coronavirus, tots ells (que n’hi ha de molts tipus diferents) són virus que fan servir RNA com a material genètic. Això és una mica cutre, ja que el DNA és molt millor per emmagatzemar la informació, però els permet funcionar amb molt poca maquinària biològica. És la gràcia de la simplicitat.

Quan un virus entra dins d’una cèl·lula el primer que passa és que la cadena de RNA que conté és capturada pels ribosomes de la pròpia cèl·lula i fabrica les proteïnes que hi codifica. És exactament el mateix que fa amb els nostres RNAs, ja que pels ribosomes de la cèl·lula no hi ha manera de diferencia el RNA propi del RNA víric.

La primera proteïna que fabrica (proteïna del virus) és una “replicasa”. Les nostres cèl·lules poden fer còpies del DNA gràcies a un enzim anomenat “DNA polimerasa”. I també poden fer versions en RNA del DNA gràcies a un altre enzim anomenat “RNA polimerasa”. En tot cas, per les nostres cèl·lules el DNA sempre és el motlle.

Però en el cas del virus, el RNA també pot ser el motlle per fer més còpies. Alguns, com els retrovirus (el de la SIDA i altres) fan servir el RNA per fer còpies de DNA gràcies a un enzim anomenat “transcriptasa inversa”. Però en el cas del coronavirus, el que fa la replicasa és copiar el RNA directament a més RNA. De manera que amb una sola cadena de RNA poden fer les proteïnes que calen per construir molts més virus, i també les còpies del material genètic (el RNA) per omplir les partícules víriques.

El problema és el que dèiem de les coses simples. La nostra maquinària per fer còpies del DNA és extremadament complexa i, entre moltes funcions, té la capacitat de verificar si ha fet correctament la feina. Disposa d’una activitat detectora d’errors en la còpia, de manera que si hi ha un fallo, el pot reparar. Es calcula que d’entrada comet un error per cada deu mil nucleòtids copiats, però gràcies al sistema de detecció d’errors, la taxa final és d’un error per cada mil milions de nucleòtids copiats. No està gens malament!

En canvi, els virus no tenen el sistema de correcció, de manera que es queden amb un error per cada deu mil nucleòtids copiats. Això vol dir que els canvis, les mutacions, són molt més freqüents. Per nosaltres això és un problema, ja que és el que li permet evolucionar ràpidament i esdevenir sobtadament infecciós per altres espècies, com sembla que acaba de passar. Però també ens serveix per fer el seguiment de l’evolució del virus, ja que comparant seqüències i contant el nombre i l’ordre dels errors podem saber quantes generacions de virus han existit i en quin ordre. Encara més. Sabent el ritme al que incorpora els errors podem deduir quant temps ha passat des del primer salt als humans.

Ara, si fem cas dels mitjans de comunicació, sembla que hi ha grapats d’experts en coronavirus. Però el cert és que veure el que sabem de veritat i el que encara ignorem sobre aquestes estructures és un repte a la imaginació. Ja coneixem bona part del seu mecanisme per parasitar les cèl·lules i fer més copies del virus, però és intrigant trobar llistats amb les proteïnes del virus amb anotacions com “funció desconeguda”.

Ens queda molt per aprendre. I tenim sort que des de fa anys hi ha gent estudiant els coronavirus. Sense la ciència bàsica que van anar fent els viròlegs ara ho tindríem molt més fumut. La pròxima vegada que algú parli malament de la ciència bàsica, aquella que no té una aplicació immediata, recordeu-ho.