Hi ha estudis que resulten interessants per la seva novetat, altres per les implicacions que tenen en els seus camps, altres per ser controvertits en un o altre aspecte, però també n’hi ha que quan t’expliquen el que han fet penses… “ostres! Això ja es pot fer?”.

Un sentiment així el vaig tenir en sentir d’un estudi  en el que havien analitzat els gens que estaven actius en totes i cada una de les cèl·lules d’un organisme a mida que s’anava desenvolupant.

L’organisme en qüestió és un cuc gairebé microscòpic, anomenat Caenorhabditis elegants (o C. elegans) i és un dels animals més ben estudiats en el camp de la biologia del desenvolupament. La gràcia d’aquesta bestiola és que el seu cos està fet per 959 cèl·lules que ja estan perfectament identificades. El seu cos es forma seguint un patró invariable, de manera que si s’elimina una determinada cèl·lula al principi del desenvolupament, tot el teixit que se’n derivaria ja no es forma. En això és diferent de la majoria d’animals, que si es perd una cèl·lula, les del costat la reemplacen i la formació del cos segueix sense problema.

Això ja va bé, ja que un organisme simple és ideal per estudiar, especialment quan encara ho tens tot per aprendre. De manera que C. elegans va esdevenir un dels organismes model de la embriologia.

Però ara han anat un pas més endavant. Sabem que les cèl·lules només estan fent servir un número determinat del total de gens de l’organisme. I cada cèl·lula fa servir únicament els gens que li calen. Les neurones en fan servir uns, les cèl·lules del pulmó uns altres i les de la sang uns altres de diferents. Cada cèl·lula té una copia complerta del genoma, però només activa els gens que li fan falta en cada moment.

Fins fa relativament poc, això complicava l’estudi, ja que podies estudiar els gens actius en un teixit, però no en cada cèl·lula individual. Això va canviar quan es va desenvolupar una tecnologia que permetia estudiar quins gens estaven actius en una única cèl·lula. Així podies veure que li passava si li posaves un medicament, una hormona o una agressió de qualsevol tipus. Una tecnologia molt més precisa.

Doncs el que han fet és aplicar això a totes les cèl·lules individuals de C. elegans en tots els passos del seu desenvolupament embrionari. En cada una de les cèl·lules podien veure quins gens estaven actius i com canviava el nivell d’activitat en les cèl·lules del costat o en les cèl·lules que es generaven quan la primera es dividia.

Això ha permès fer un “mapa” d’expressió dels gens que depèn de la localització en l’organisme i del moment del desenvolupament. També ha facilitat veure com l’activitat genètica de diferents llinatges cel·lular va convergint a mida que s’agrupen per formar un teixit. I amb tot això es podrà establir les similituds i diferències amb altres organismes. Moltes vegades les diferències no són tan quins gens tens sinó com els fas servir.

Si voleu, tot són aplicacions tècniques. Amb això no s’ha fet cap gran descobriment ni s’ha trobat la cura a cap malaltia. Tampoc han inventat res de nou, només han aplicat les metodologies disponibles d’una manera portada al límit. Però el simple fet d’imaginar que podem saber que està fent amb el seu genoma cada cèl·lula del cos en cada moment… és una passada!!