Dues-centes seixanta-set gigatones. Aquesta és la quantitat de gel que es fon de les geleres cada any. Una xifra difícil d’imaginar, perquè si ja costa pensar en una tona de gel, mil milions de tones s’escapa força de la nostra imaginació. I, no cal dir, dos-cents seixanta-set mil milions de tones de gel. Per acabar-ho d’arrodonir, aquesta és la xifra anual, de manera que això de l’escalfament global i la pèrdua de gel continental és més seriós del que solem pensar.

Això ho sabem per un treball que acaben de publicar on han fet servir dades del satèl·lit “Terra” de la NASA. Es va enlairar l’any 1999 i la seva missió ha sigut observar la Terra per obtenir dades de l’estat del medi ambient i el canvi climàtic.

La gràcia és que han disposat de dades obtingudes amb el mateix aparell i la mateixa tècnica de mesura. Quan es volen fer càlculs de canvis en fenòmens relacionats amb el planeta és freqüent combinar dades de diferents fonts. Això sempre afegeix un cert grau d’incertesa als càlculs, però en aquesta ocasió no ha sigut així.

A més, això d’anar obtenint les dades de manera continuada ha permès detectar coses com les diferències entre regions del planeta o els canvis en el ritme de desaparició de les geleres. Aquesta última dada també resulta preocupant. La pèrdua de gel s’està accelerant a un ritme de quaranta-vuit gigatones per dècada.

Cal recordar que un estudi per si sol, pot ser interessant, però queda molt reforçat si altres equips amb altres sistemes arriben a conclusions similars. Aquesta vegada ha anat així. L’any passat un grup de la Universitat de Leeds també va calcular la pèrdua de gel global, en aquest cas combinant diferents mesures, i van arribar a una xifra lleugerament superior. Gairebé dues-centes noranta gigatones.

Per regions, Alaska és on s’està perdent més, seguida per Groenlàndia. Altres regions amb pèrdues importants són el nord del Canadà, l’Antàrtida o les grans serralades asiàtiques. Però a totes bandes el gel continental es va perdent. Una aigua que arribarà al mar i que contribueix a augmentar-ne el nivell. Res que no sabem, però que ara han mesurat amb més precisió.

De totes maneres, parlar de tones, gigatones i similar no ens permet imaginar-ho. Els autors han posat un exemple més visual. El gel que s’allibera de les geleres, cada any, permetria cobrir tota Irlanda amb una capa d’aigua de tres metres d’altura!

Amb la pandèmia hem deixat de parar atenció a problemes mediambientals que segueixen fent el seu curs. Ja se sap que els problemes urgents eclipsen la resta. Però els altres problemes no desapareixen i continuen fent-se més i més grans. De tant en tant val la pena aturar-se a recordar-los i anar pensant com els afrontarem quan passi la crisi actual.