Quan apareix alguna notícia relacionada amb l’aigua de Mart notes com una mena de mandra. Fa uns anys era una novetat descobrir que hi havia aigua en aquell planeta que, durant molt temps, es va considerar àrid. Ara, però, ja sabem que hi ha aigua als pols i en alguns indrets selectes. També hem vist els senyals deixats per rius, llacs i mars que fa molts milions d’anys van cobrir part del planeta veí. De manera que la presència d’aigua a Mart no és cap novetat.

D’altra banda, hi ha una pregunta evident. Si abans hi havia rius i mars, que se’n va fer d’aquella aigua? Com és que ara el planeta ens presenta un aspecte desèrtic?

La resposta més acceptada era que al ser més petit que la Terra i, per tant, tenir un camp gravitatori més feble, l’aigua es va anar perdent cap a l’espai. L’absència d’un camp magnètic feia que el vent solar afectés molt intensament les capes superiors de l’atmosfera marciana, cosa que no passa amb la nostra. Sota l’impacte de partícules energètiques provinents del Sol, les molècules d’aigua anaven sent empeses cap a l’espai. En aquestes condicions, només va ser qüestió de temps que el planeta s’assequés.

O potser no. Ara han plantejat una segona hipòtesi que també explica la desaparició de l’aigua líquida i que resoldria alguns problemes relacionats amb percentatges isotòpics i coses així. La proposta que han fet suggereix que l’aigua no es va perdre a l’espai sinó que va quedar atrapada a les roques. No és que estigui en forma líquida en el subsòl sinó que va anar reaccionant químicament amb els minerals que hi havia a la superfície en un procés anomenat hidratació. El resultat és un tipus de mineral nou, un òxid que esdevé un hidròxid i coses així. La reacció fa que l’àtom d’oxigen i els dos àtoms d’hidrogen de l’aigua passin a formar part del nou compost mineral, però l’aigua com a tal, desapareix.

A la Terra aquest procés també passa, però aquí tenim un fet diferencial. L’escorça terrestre és activa, les plaques tectòniques es mouen i a la llarga s’acaben enfonsant sota el mantell terrestre. Allà, les grans temperatures i pressions generen altres reaccions químiques que tornen a generar aigua. Una aigua que surt en forma de vapor en les erupcions volcàniques i que es torna a incorporar al cicle que coneixem. Aquest procés no té lloc a Mart, geològicament molt quietet. De manera que l’aigua atrapada a les roques, es queda allà indefinidament.

Si aquesta explicació acaba per ser la correcta, vol dir que la major part de l’aigua que va tenir el planeta segueix allà. Per desgràcia no ens serà útil. No es treu aigua de les pedres així com així. El cost energètic seria descomunal. Serà d’aquells coneixements que et permeten entendre per quin motiu el planeta és com és, però que no canviarà les coses des del punt de vista pràctic. No passa res. El coneixement sempre és una bona cosa. Fins i tot quan no sembla tenir una aplicació evident.