Fa setmanes que anem seguint i mirant d’interpretar les tendències que indiquen les dades d’infectats. Per desgràcia, tenim clar que aquestes dades són poc fiables, ja que no es fan gaires tests, de manera que només podem fer aproximacions. Un problema derivat de la quantitat limitada de tests que hi ha disponibles per saber si algú està infectat amb el coronavirus o no. A sobre, els tests ràpids que havien de millorar la situació resulta que no han complert amb els nivells de fiabilitats requerits.

La veritat és que això dels tests és tot un món. Si mires una web on ofereixen enllaços a proveïdors de tests, quedes aclaparat de la quantitat que n’hi ha. Molts encara estan en fase de desenvolupament, però tots asseguren que són fiables, excel·lents, ràpids i amb una excel·lent relació qualitat-preu. Després les coses van com van, però la propaganda ha de fer la seva feina.

En general hi ha dues maneres de verificar si algú està infectat. La que s’ha fet fins ara era la PCR. Una tècnica que determina la presència del RNA del virus. Per fer-ho cal obtenir un frotis de la gola o el nas del pacient, de manera que arrosseguem part dels virus que hi ha per allà. Tot seguit s’ha d’extreure el RNA, ja que mentre estigui dins del virus no podrem mesurar res. Una vegada extret es barreja amb els reactius necessaris per convertir el RNA en DNA, ja que la PCR només mesura DNA. I finalment es fa la PCR pròpiament dita, que triga un parell d’hores.

Tot el procés requereix ben bé unes quatre hores, encara que al final es poden processar les mostres en tandes de 96 tubs. Aquesta quantitat és perquè l’aparell que fa la PCR permet posar unes plaques amb dotze fileres de vuit columnes cada una. N’hi ha que tenen més capacitat, però són menys habituals.

Mesurar el RNA del virus és molt fiable. A més, la PCR és una metodologia que sempre és igual i només varia la seqüència de DNA que es posa per detectar, de manera que tan bon punt es va seqüenciar el genoma del virus ja es podia començar a fer. El problema, a part de ser relativament lenta i limitada per la disponibilitat de les màquines que la fan, són  els falsos negatius. Pot ser que algú estigui infectat i no es detecti, ja que durant els processos d’extracció del RNA i de conversió a DNA, el material es pot degradar.

D’altra banda, hi ha els tests ràpids per immunodetecció. Aquests no mesuren el RNA del virus sinó la presència d’anticossos contra el virus. El procés és similar al dels tests de l’embaràs i és igual de ràpid. Per començar també es pren la mostra de la gola o el nas, es dissolt amb un líquid que fa que els anticossos quedin flotant i es posen unes gotes d’aquesta preparació en una mena de xip on hi ha una membrana a la qual, en el cas que hi hagi els anticossos específics contra el virus, s’hi quedaran enganxats en una franja. També hi ha un colorant que els tenyiria per fer visible que realment hi són. Tot el procés té pocs passos i no dura més de quinze minuts, de manera que és molt més difícil que la mostra es faci malbé.

Ai! Però en aquest cas els problemes són d’especificitat, ja que cal estar segurs que únicament reconeix els anticossos contra el virus i no cap altre del munt d’anticossos contra coses diferents que tots tenim. S’estan treballant en posar-ne a punt, però això requereix temps. No és com les PCR, que totes són essencialment iguals. D’altra banda, el principal problema és que fins que no fem anticossos passen uns deu dies. Això vol dir que les etapes inicials de la infecció són indetectables amb aquest mètode. A la llarga suposo que aquest sistema serà el que es farà servir per esbrinar si ja hem passat la malaltia, fins i tot en el cas que sigui sense símptomes.

Una variant d’aquest mètode funcionaria igual però en lloc de quedar enganxats a la membrana els anticossos, el que quedaria unit són les proteïnes del virus. Aquest seria ideal, ja que el detectaríem d’entrada i de manera ràpida. Però de nou, topem amb el fet que encara estan en fase de desenvolupament i no estan disponibles a gran escala.

De vegades volem que les noves tecnologies apareguin del no-res i es facin disponibles a escala global en pocs dies. Com que només són modificacions de metodologies ja disponibles i hi ha grapats de companyies treballant-hi, no trigaran massa, però així i tot, mai anirà tan ràpid com ens agradaria.