Fa una setmana va començar un simulacre de resposta davant l’arribada d’un asteroide en trajectòria de col·lisió a la Terra. Era un exercici que es fa en els congressos bianuals sobre aquest tema, però aquest any l’hem pogut seguir dia a dia per la xarxa. Ara ja podem fer una ullada a les conclusions dels experts i esbrinar com s’ho van fer per evitar l’impacte.

La resposta és… que no va ser possible evitar-ho.

El problema és senzill. L’asteroide imaginari es va detectar amb només sis mesos de marge. Massa poc temps per preparar i enviar missions que el desviessin de la seva trajectòria. Els sistemes que es van avaluar anaven des d’impactes de les sondes a gran velocitat fins a desviar-lo amb feixos de ions o amb remolc gravitatori. Totes serien opcions possibles si es disposés de molt més temps.

Desviar un asteroide no és poca cosa, de manera que els efectes del que fem són més aviat petits. No és problema si el procés es fa quan encara està lluny de la Terra. Un petitíssim canvi de trajectòria inicial fa que es desviï molts milions de quilòmetres a la llarga. Però amb l’asteroide de la simulació, simplement no hi havia temps. D’altra banda, l’opció nuclear queda molt pel·liculera, però fins i tot si es trenqués l’asteroide, els seus fragments seguirien en la mateixa trajectòria i només aconseguiríem escampar la zona d’impacte.

Els participants van anar tenint detalls de l’esdeveniment a mesura que passaven els dies (i que en la ficció representava que eren mesos). Dimecres ja es va saber que cauria en algun lloc d’Europa i divendres es va ajustar a una zona de la frontera entre Alemanya, Àustria i la República Txeca. El marge d’error per l’impacte era de només vint-i-cinc quilòmetres, però la zona de destrucció prevista arribava fins als tres-cents quilòmetres de l’impacte. Tot el que hi ha entre Praga i Munic quedaria destruït.

La mida precisa de l’asteroide no es va saber fins que va estar a l’abast dels radars, pocs dies abans de l’impacte. Al final era de 105 metres i la velocitat a que va tenir lloc la col·lisió va ser de 15,2 quilòmetres per segon. Això representa una quantitat descomunal d’energia alliberada de cop!

I quina és la principal lliçó que n’han tret? Doncs que cal dedicar més esforços a la detecció d’aquesta mena d’asteroides. Els que són realment grans ja els tenim més o menys detectats. Pots ser que algun de nou ens sorprengui, però la majoria ja els coneixem. Els més petits no són un risc rellevant. Però hi ha un marge de mides que costen molt de detectar, però que ja poden causar desastres molt importants a escala regional. Vaja, que poden esborrar un país del mapa sense massa dificultat.

Es poden pensar coses per evitar-ho, però la més necessària és la detecció precoç. Una mica com passa amb les malalties. Podem anar pensant que no ens passarà, però les coses passen. Tant és si parlem de l’impacte d’un asteroide o de l’arribada d’una pandèmia. Hi ha coses que sabem que passaran i que només són qüestió de temps. Anar prenent mesures pot semblar malbaratar recursos, però ara hem vist que la prevenció acostuma a ser una opció molt millor que simplement encreuar els dits. Qui ens hauria dit fa un parell d’anys que estudiar virus de ratpenats pogués arribar a ser tan important! Doncs amb els sistemes de detecció i seguiment d’asteroides passa el mateix.