Lliçons de la Gloria

La tempesta Gloria ens està deixant un seguit d’imatges memorables i també de fets relacionats amb la meteorologia que quedaran pels anuaris. També un grapat d’anècdotes, potser menys rellevants, però igualment curioses.

Per començar, val la pena recordar que el nom de la tempesta, “Gloria”, s’escriu en castellà (sense l’accent). No és cap caprici sinó que respon al consens internacional sobre els noms dels fenòmens meteorològics. Huracans, Ciclons tropicals, Tempestes notables… els noms s’adjudiquen a partir d’unes llistes que es preparen prèviament i que s’apliquen a cada temporada. Els noms, alternant masculí i femení, solen ser en anglès, francès o castellà i així s’han de mantenir. Per això es mantenia en tots els idiomes l’Huracà Lorenzo i en el cas del Katrina no li dèiem huracà Catalina ni Caterina.

Un fenomen destacat ha sigut la “festa de l’escuma” que la tempesta els ha muntat a Tossa de Mar. Ja s’ha dit que això és un fenomen relacionat amb la presència de matèria orgànica al mar. Solem oblidar que al mar, a més d’aigua, hi ha molts organismes microscòpics, especialment plàncton, però també bacteris i virus. En el cas del plàncton, si la seva concentració és relativament alta i el mar està molt mogut, es genera el mateix fenomen que quan fem un batut. La matèria orgànica forma emulsions que amb prou agitació pot capturar microgotes d’aire i el que tenim és, essencialment, una escuma. Si voleu fer la proba compareu l’efecte d’agitar una ampolla d’aigua i una ampolla d’aigua amb una mica de clara d’ou afegida. Moltes vegades pensem que veiem restes de contaminació al mar quan només es tracta d’un fenomen físic-químic d’allò més natural. El que ha fet la tempesta ha sigut portar-ho al límit.

Al delta de l’Ebre també hem vist imatges corprenedores. L’aigua ha negat una enorme superfície d’arrossars i ha modificat notablement el perfil de la zona. Hi havia qui deia que el delta estava desapareixent. De fet, sí que té molts problemes, però en aquesta ocasió ha sigut la pujada del nivell del mar, causada per les baixes pressions i l’efecte de la llevantada que empenyia l’aigua cap a terra (o riu amunt) el que ha fet que tot el terreny quedés negat. Quan torni la calma l’aigua s’enretirarà i podrem saber amb precisió la magnitud dels canvis. Però no correspondran a tot el terreny que ara està sota l’aigua.

En realitat el delta és una estructura més dinàmica del que ens sembla, que sempre està en equilibri entre l’aportació de sediments per part del riu i l’erosió causada pel mar. És fàcil entendre que combinar una aturada als sediments causada pels envasaments amb una pujada del nivell del mar i un augment en la intensitat de les tempestes, aquests causats pel canvi climàtic, és una combinació letal per qualsevol delta.

El tema dels rècords també ha resultat mogut, especialment amb les onades. S’han mesurat onades que, per ser la Mediterrània, resultaven excepcionals. Una mostra més de la intensitat de l’oratge. En aquest tema també hi ha una mica d’embolic. Podem llegir que s’han mesurat onades rècord amb altures de vuit metres o també de dotze metres. Dues xifres molt diferents. En realitat fan referència a dues mesures diferents de les onades. Una cosa és l’altura màxima. L’onada més alta que la boia ha detectat. Però el que es fa servir més sovint és l’altura significant, una dada estadística que s’obté calculant l’altura mitjana de les onades més altes. Concretament del terç d’onades més altes. Amb una dada obtenim un fet puntual, amb l’altra, tenim idea de l’estat de l’onatge durant un període de temps.

I finalment, això està relacionat amb el canvi climàtic? Des de la ciència estricta fa de mal dir… Però sabem que la conseqüència del canvi climàtic no és només que faci més calor sinó que augmentarà la freqüència i la intensitat dels fenòmens extrems. Sempre hi ha hagut temporals, però certament aquest el podem considerar bastant extrem. També té lloc en un moment inhabitual, ja que les llevantades són típiques de tardor, no d’hivern. Això vol dir que ara ens sembla excepcional, però molt probablement en patirem més i més intenses. D’aquí a uns anys, la tempesta Gloria només serà un més d’una llista de fenòmens cada vegada més extrems, junt amb riuades, incendis, sequeres i tot això. Serà millor que ens hi anem acostumant.

3 thoughts on “Lliçons de la Gloria

  1. Gràcies Dani, com sempre molt clar! És molt important divulgar no només el què passa, si no el “ com és que passa”. Quan puguis pots explicar-nos com és que les ones són tant altes ara, tant virulent el temporal, relacionat-ho amb el canvi climàtic. Ens calen bons textos, com els teus! Gràcies de nou.

  2. Sobre els anys cinquanta del segle passat, al riu que passa pel meu poble, l’Alcora, podíem recórrer-lo tot sense gaires dificultats. De tant en tant, eixia una riuada i el netejava. Les pedres, abundants i redones estaven al descobert, així com els tolls on ens jugàvem i ens banyàvem.
    Avui en dia tot està ple de canyes, baladres i altres matolls que dificulten o impedeixen el pas.
    Plou menys per ací? És conseqüència de la merda (ara amb depuradores) que vessaven dos pobles i una aldea?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *