La primera vegada feia gràcia, després ja en va fer menys, i al final esdevé una mica cansat anar aclarint els disbarats que deixen anar els presentadors de diferents programes televisius. És evident que per segons quines feines no cal saber gaire de ciència. En realitat no cal saber-ne gens. Zero. Per això mateix, hi ha temes en els que seria millor no dir res.

Aquesta vegada la Mariló Montero va deixar anar que olorar una llimona pot ajudar a curar el càncer. I ja tenim el merder muntat! (Tot i que cal dir que, estrictament, la culpa no seria tant d’ella com de l’equip que prepara el guió del programa.)

Com acostuma a passar quasi sempre, en tots aquests disbarats hi ha alguna dada certa i molta exageració, mala interpretació i deformació. Per descomptat, olorar la pell de les llimones no li fa res de res al càncer. Tant de bo fos tan senzill! S’ha d’estar molt desconnectat de la realitat per creure-ho. Això només és un dels mites anti-cancer que corren per la xarxa i que no val la pena perdre massa temps desmentint. Aviat serà substituït per altres igualment absurds.

Però l’interessant és veure quina és la part certa de la notícia. Tot comença amb un estudi fet a la Universitat de Ruhr-Bochum, a Alemanya, centrat en l’estudi dels terpens. Molts vegetals tenen compostos que han mostrat utilitat per atacar les cèl·lules canceroses. De fet, la immensa majoria dels medicaments que tenim s’han originat a partir d’estudiar els efectes de compostos vegetals. No només contra el càncer sinó contra quasi tot.

Els terpens són un grup d’aquests productes vegetals. N’hi ha moltíssims i s’han agrupat en diferents famílies i que els podem trobar en molts productes i essències vegetals. L’eucaliptol, el mentol, la càmfora, però també la clorofil·la, el carotè o la ubiquinona, pertanyen a la gran família dels terpens. En el cas del treball estudiaven les propietats del (-)-citronel·lal, que és típic dels cítrics i que els confereix la característica olor a llimona. En realitat la olor és una barreja amb altres productes similars com el geraniol o el citronel·lol.

Se sap que aquest (-)-citronel·lal actua sobre cèl·lules canceroses. No és cap novetat. Jo he trobat articles de 1954 on ja els estudiaven. El detall important és que son productes que frenen el creixement de les cèl·lules tumorals en el tub d’assaig. Però allà és molt fàcil matar-les. Qualsevol pot fer-ho sense problemes. El difícil és fer-ho dins l’organisme i sense matar les cèl·lules sanes.

El que han descobert en aquest treball és la manera d’actuar del (-)-citronel·lal sobre cèl·lules de càncer de fetge. Tot i que és interessant saber quines molècules de les plantes maten les cèl·lules canceroses, el més important és entendre com ho fan. Si ho esbrinem podem buscar altres molècules que actuïn de la mateixa manera i amb més eficiència, més selectivitat o més facilitat. Doncs resulta que per matar les cèl·lules tumorals, el (-)-citronel·lal s’ha d’unir a una proteïna anomenada OR1A2. Quan s’hi enganxa, aquesta OR1A2 s’activa i modula unes vies metabòliques (anomenada p38MAPK) que interfereixen en el funcionament de la cèl·lula i disminueixen el seu ritme de creixement.

Que té a veure tot això amb olorar les llimones? Doncs que OR1A2 és coneguda sobretot per ser un receptor olfactiu. Una de les proteïnes que tenen les neurones del nas per detectar els aromes. Quan olorem una llimona, els terpens que allibera a l’aire són captats pel nostre nas i s’uneixen a diferents proteïnes, entre elles OR1A2. Aleshores la neurona s’activa i envia senyals al cervell que els interpreta i mentalment es genera l’aroma de la llimona (o del que sigui que olorem).

Però aquests receptors no són exclusius del nas. Són proteïnes que es troben a molts altres llocs i que poden tenir diferents funcions segons la cèl·lula on estiguin. A les cèl·lules del nas serveixen per detectar aromes, a les del fetge deuen servir per una altra cosa i als testicles per una altra. La seva funció a les neurones del nas no te res a veure amb la que tinguin en les cèl·lules tumorals del fetge o la pròstata. Però algú va sentir parlar de càncer, de olors  i de llimones i va fer un popurri cridaner per construir un titular llampant.

De manera que en un estudi sobre cèl·lules tumorals fet en una placa de cultiu van descobrir que un terpè reduïa el creixement cel·lular tot regulant p38MAPK gràcies a la interacció amb una proteïna que, casualment, també es troba en neurones del nas, on serveix per detectar aromes. D’aquí van passar a dir que “olorar una llimona cura el càncer”. Ole tu!