Una de les coses que desperten una certa prevenció en el tema de les vacunes contra la Covid19 és el poc temps que ha fet falta per posar-les a la pràctica. Especialment en el cas de les vacunes d’RNA, les de Moderna i Pfizer-Biontech. En un any desenvolupar una tecnologia nova, passar totes les proves necessàries i començar a vacunar la gent sembla gairebé impossible.

En realitat, sí que és impossible. El que passa és que les vacunes no són resultat d’un any de feina intensa sinó de molts més anys de treball. Una història que va comença a Hongria l’any 1975, quan una jove doctoranda anomenada Katalin Karikó va entreveure les possibilitats de l’RNA, la molècula que havien descobert quinze anys abans i que servia de missatgera entre el DNA de dins el nucli, i la síntesi de proteïnes, al citoplasma.

Ja en aquell moment es va fer evident que es podria fer servir aquell RNA, anomenat “missatger”, per fer que algunes cèl·lules fabriquessin determinades proteïnes que interessés en un moment donat. El raonament, tal com ella explicava, era que sovint no calia fer teràpies gèniques complexes. Moltes vegades només cal que, durant un temps limitat, fabriquis una proteïna. Per això no et fa falta un nou gen. Amb l’RNA en tens prou. Poc després l’RNA es degradarà i aquí no haurà passat res.

Per desgràcia, quan administraven RNA es trobaven que el cos desencadenava una resposta immunitària molt intensa. Un tractament que és eliminat pel sistema immunitari quan l’administres no té gaire futur. Va passar un temps mirant de solucionar-ho, però no se’n sortia. Al final, a La universitat on treballava es van cansar de la falta de resultats i li van plantejar un ultimàtum: abandonar la línia de recerca o deixar la plaça que ocupava.

Va triar marxar a una altra universitat, amb una posició de menor importància, un sou menor i un munt de problemes. Allà va iniciar una col·laboració amb una altra investigadora que va conèixer mentre feien cua a la fotocopiadora. Eren els temps d’abans de les revistes digitals i els articles interessants els havies de fotocopiar. La clau al problema va sorgir l’any 2000, quan van llegir que algú havia descrit que la uridina, una de les peces de l’RNA, activava una certa resposta immunitària. L’RNA té molta uridina, de manera que allò podia ser el problema. I efectivament, van sintetitzar RNA substituint la uridina per una molècula similar, la 1-metil-3′-pseudouridina, i la resposta immunitària va desaparèixer.

A partir d’aquí va obtenir la patent, van publicar el descobriment i van fundar una empresa. Després d’uns quants moviments empresarials va acabar com a vicepresidenta de Biontech. La idea era fabricar medicaments contra el càncer i vacunes contra alguns virus amb la tecnologia de l’RNA. Estaven treballant amb vacunes contra la grip i contra el Zika quan va esclatar la pandèmia de la Covid. En aquell moment ja ho tenien gairebé tot fet. Les modificacions de l’RNA, el sistema d’empaquetament, els estudis de toxicitat… tot. Només faltava substituir la seqüència d’RNA que feien servir per la seqüència corresponent a la proteïna S del coronavirus. S’hi van posar, coordinats amb Pfizer, que no tenia la tecnologia, però si la capacitat per la fabricació massiva de la vacuna… i la resta ja la coneixem.

De manera que no. No és, en cap cas, una vacuna desenvolupada en un any. Només hi hem parat atenció aquest últim any, però el camí ve de lluny. No és sorprenent que el nom de la Katalin Karikó ja comenci a sonar com a candidata al premi Nobel en un futur no massa llunyà.