Podem estar de bon o de mal humor, podem sentir-nos pletòrics, podem ser flegmàtics i podem treure bilis per la boca. Totes aquestes expressions tenen una cosa en comú. Es basen en la teoria mèdica predominant a la cultura occidental durant mil·lennis. La coneguda com teoria dels humors, que va ser proposada, probablement, per Hipòcrates uns quatre-cents anys abans de Crist.

El que ara entenem com humor és una actitud mental, però inicialment els humors eren els fluids interns del cos. De fet, encara avui es parla d’immunitat cel·lular i immunitat humoral. Aquesta última és la dels anticossos, les proteïnes que circulen per la sang, un dels humors. Segons aquesta teoria, al cos hi ha quatre humors: la sang, la bilis groga, la bilis negra i la flegma.

La sang no té cap secret. La flegma serien els mocs i similars, la bilis groga és la bilis de tota la vida, i la bilis negra… bé, aquesta no està massa clar. Deien que s’originava a la melsa, però quedava poc definit.

Els estats emocionals es definien en funció de l’humor (el fluid) predominant i dels desequilibris que poguessin patir. Les persones sanguínies eren apassionades, les flegmàtiques eren racionals i fredes, la bilis groga anava lligada amb el temperament colèric i la bilis negra amb la depressió. Potser l’expressió “humor negre” hi tingui alguna cosa a veure. Finalment, les malalties eren causades per desequilibris en els humors. Un excés de sang s’anomenava “plètora” i per corregir-ho calia fer sagnies. Així deixaves d’estar “pletòric”. També es podia induir la suor, les expectoracions o administrar diürètics. Tot eren estratègies per restaurar els equilibris, eliminant l’excés de l’humor causant del mal.

Durant molt temps la imatge típica d’un metge era la d’algú que practicava sagnies. I si els preguntéssim als pacients, molts assegurarien que aquestes funcionaven. Tenies febre i malestar i després de perdre mig litre de sang la temperatura tornava a la normalitat. Ara sabem el motiu. La pèrdua de sang fa que el cos intenti estalviar calories i baixa la temperatura. També hi ha la percepció d’estar més fresc, ja que com que hi ha poca sang, aquesta es concentra en els òrgans vitals, a l’interior del cos, de manera que exteriorment es nota més fred. Això vol dir que el pacient segurament estava pitjor, però se sentia millor.

Si el pacient es moria, la culpa era de la malaltia. Si es curava, era gràcies al fet que s’havien restablert els equilibris humorals. Allò que experimentava la gent semblava donar la raó al gran Hipòcrates. Per això la teoria va resistir durant tants segles. Era un dels pilars de la medicina tradicional occidental. L’equivalent a la teoria dels meridians en la medicina tradicional oriental.

És clar, quan va emergir la medicina moderna, la fisiologia, la bioquímica, la genètica i tot el coneixement científic actual, va quedar clar que aquella teoria era errònia. Explicava algunes coses, però moltes altres no passaven el pes de les proves. Per això es va deixar de banda i només en queda un grapat de paraules que encara fem servir sense recordar el seu origen.

Personalment encara em sorprèn com persones que considero molt intel·ligents no tenen cap dubte sobre la no validesa de la teoria occidental dels humors, però mantenen la fe en la teoria oriental dels meridians. Ni els humors equilibren el cos ni els meridians transporten energies. Són hipòtesis que en el seu moment semblaven coherents i seria injust riure’ns-en dels qui hi van creure al llarg d’aquests segles. Tenien sentit, però ja han quedat del tot superades, per molt que aparentment expliquessin part del que observaven els metges i experimentaven els malalts.