Al final, què passa amb la cloroquina i la hidroxicloroquina? Serveixen per tractar pacients de COVID19? Serveixen només com a preventius? Fan que els pacients es morin més? S’ha d’administrar? D’estudiar més? de prohibir?

Reconec que la resposta més sincera seria… i jo què sé!

La cloroquina i, especialment, la hidroxicloroquina, són medicaments que es donen per tractar la malària, però que també tenen certa efectivitat contra virus de RNA. Com que el SARS-CoV-2 és un virus de RNA, semblava raonable donar-hi una oportunitat. Més que res perquè no en  teníem cap altre de tractament. Però tot això s’ha fet en plena pandèmia, amb milers de morts i centenars de milers d’afectats i aleshores passa el que passa.

Primer va aparèixer un estudi en què semblava que venien a ser el medicament màgic que tothom esperava. Un estudi que va aixecar l’escepticisme de molts metges, ja que semblava massa bo per ser cert. A poc a poc van anar creixent els dubtes i al final es va seguir fent assaigs clínics, comparant grups de pacients amb el tractament i altres sense, o amb altres tractaments.

Però l’alarma va saltar fa uns dies, quan un mega-estudi publicat a Lancet va indicar que no només no anaven bé, sinó que empitjoraven la situació. El tractament amb cloroquina augmentava les arítmies en els pacients i disminuïa la supervivència. Amb aquest estudi sobre la taula, l’OMS va aturar tots els assaigs que es feien amb la cloroquina, cosa que semblava perfectament assenyada.

Cal dir que l’estudi en qüestió, que incloïa més de noranta mil pacients, s’ha fet analitzant com han anat les coses en pacients de 671 hospitals dels cinc continents ingressats per COVID19 entre el 20 de desembre i  el 21 d’abril. Un estudi petitet, d’un hospital de vés a saber on, pot donar poques pistes, però si ajuntem totes les dades aconseguim que les grans tendències es facin visibles. Aquesta mena de treballs són molt importants, però també són molt complexos i cal fer-los molt bé. Cada hospital pot haver triat uns pacients determinats, una dosi del medicament, un temps de tractament, unes mesures o unes altres,… posar en ordre tot això és extremadament delicat.

El cas és que de seguida van sortir veus que dubtaven d’aquelles conclusions. Primer que res perquè si anés tan malament com suggerien, molts hospitals ho haurien notat! Però l’experiència dels metges no indicava que fos tan terrible. També es va posar en dubte la manera com havien treballat les dades. Sembla una ximpleria, però si dius que afecta als pacients més greus, és molt important com defineixes qui està greu i qui no. Potser donaven cloroquina només a pacients que estaven tan greus que ja no hi havia res a fer, mentre que als que no estaven tan greus i van sobreviure no els hi van arribar a donar.

Molts detalls metodològics no semblaven clars. Però ara la cosa s’ha embolicat encara més en posar en dubte la mateixa fiabilitat de l’estudi. Quan publiques alguna cosa, has de deixar ben clar d’on has tret les dades i com les has treballat. Doncs sembla que l’origen de les dades d’aquest estudi no està clar. L’empresa (perquè l’ha fet una empresa, Surgisphere) és molt petita, i costa entendre que cinc persones puguin analitzar les dades de noranta mil pacients en tan poc temps. Que un mes després de recollir les dades de l’ultim pacient, l’estudi ja estava publicat! I a ningú se li escapa que sempre poden haver-hi interessos per promoure o desacreditar un o altre medicament. S’ha de ser honest i, a més, s’ha de semblar honest. Ahir, la mateixa revista Lancet va publicar una nota avisant dels dubtes sobre l’estudi i del fet que estaven fent una auditoria sobre l’origen i fiabilitat de les dades. És a dir, que podria ser que els hagin colat un gol.

Se suposa que això no ha de passar en les grans i prestigioses revistes científiques i que els estudis que els hi enviem són analitzats per entesos. Una revista de segona fila pot cometre aquests errors, però les grans?

El problema és que tenim pressa per saber que fer quan arriben els malalts. Per sort, ara la cosa va de baixa, però fa unes poques setmanes tothom anava desesperat per saber quins medicaments podien ser útils i quins no. La cloroquina era una opció. Dubto que vagi tan bé com deien alguns, però tampoc que sigui tan perillosa com han dit ara. Però un cas com el que acaba de passar és un torpede a la credibilitat dels estudis, de les revistes i de la ciència en general. Sol passar quan es fan les coses amb presses i mal fetes.