Els fons marins són un pou de sorpreses. No és estrany, ja que és dels indrets menys explorats i dels que tenim menys dades. Per això, quan s’han organitzat expedicions per estudiar els microbis marins, s’han trobat que n’hi ha molts més dels que imaginàvem. Milers de virus i bacteris que fins fa poc desconeixíem, van emergint cada vegada que algú es pren la molèstia d’anar a mirar què hi ha allà baix.

I l’estudi d’aquestes formes de vida també ens ajuda a entendre’ns millor a nosaltres mateixos. Fa poc s’han adonat que la majoria de bacteris dels fons marins passen desapercebuts per una de les primeres línies de defensa del nostre cos. El que anomenem immunitat innata.

La immunitat no es limita a les cèl·lules que fabriquen anticossos. Hi ha més mecanismes relacionats amb la defensa contra microbis. Un dels més ràpids és aquesta immunitat innata, que funciona diferent de la que funciona amb limfòcits que fan anticossos (la immunitat adaptativa). L’adaptativa és molt específica, però molt lenta.

La primera vegada que entrem en contacte amb un microbi triguem més d’una setmana en fabricar anticossos. Per sort, la immunitat innata fila menys prim i ataca qualsevol cosa que sembli un bacteri. Ho fa de manera barroera i en el procés també danya les cèl·lules del voltant. Però són cèl·lules que només intenten anar de pressa a matar bacteris. La resta els és ben igual.

Per fer-ho, fan servir una sèrie de senyals que són característics de microbis i no de les nostres cèl·lules. El flagel bacterià, el DNA de cadena senzilla, l’RNA de cadena doble, o el LPS, la molècula amb què els bacteris fabriquen la seva paret i que només la tenen els bacteris. Les cèl·lules del sistema innat tenen proteïnes que detecten aquests senyals i quan ho fan es posen en marxa per destruir qualsevol cosa que ho porti. La inflamació és una de les conseqüències d’aquesta resposta.

En principi funciona prou bé. Si li plantem un bacteri davant d’un macròfag (la cèl·lula estrella del sistema innat), aquest detectarà que allò que té al davant conté LPS i l’atacarà immediatament. O almenys això és el que pensàvem fins ara.

Perquè, quan han fet aquest experiment amb bacteris obtinguts dels fons marins, s’han trobat que la majoria passen desapercebuts pel nostre sistema immunitari innat. Simplement, els macròfags semblen no adonar-se del que tenen al davant, malgrat que també tinguin LPS com els bacteris de terra ferma.

Ja se sabia que alguns bacteris patògens se les han enginyat per “amagar” l’LPS de la vista dels macròfags. Es pensava que era un cas típic de selecció natural. Potser ho sigui, però això no serveix en el cas d’uns bacteris que viuen al fons del mar, que no ens causen malalties i que no han interactuat amb els nostres macròfags.

Això vol dir que poden ser un perill per nosaltres? Un bacteri invisible pel nostre sistema immunitari genera mal rotllo. Però segurament no cal patir. D’entrada no són bacteris patògens i, a més, la resta del sistema immunitari sí que els podria detectar i destruir. Trigarà més que el sistema innat, però farà la feina igualment. Són bacteris invisibles només per “una part” del sistema immunitari. D’altra banda, són bacteris de les profunditats dels oceans. Estar-hi en contacte no és el més habitual.

Però sí que ens serviran per entendre millor com s’ho fan les nostres cèl·lules per identificar bacteris i com s’ho fan aquests per evitar ser detectats. Com millor coneguem com funciona aquesta lluita entre immunitat i microbis, més eficients podrem ser preparant estratègies per ajudar les nostres cèl·lules i fer la vida complicada pels microbis.