El tòpic diu que els homes no saben escoltar i les dones no saben orientar-se. Naturalment és una exageració, i si ens comparéssim amb moltes espècies arribaríem a la conclusió que, de fet, ni els uns ni les altres ens orientem gaire bé. Els mestres de l’orientació segurament serien animals com els ocells, que fan viatges de milers de quilòmetres cada any i acaben per trobar el niu que van deixar. O les papallones monarca, que cada poques generacions emprenen un viatge de milers de quilòmetres per tornar al mateix indret on tres generacions abans unes papallones havien parat.

El que tenen en comú molts d’aquests organismes que poden emprendre travesses tan llargues és la capacitat d’orientar-se amb el camp magnètic de la Terra. La pregunta és com coi ho fan? Potser tenen un sentit que del que nosaltres no disposem que els fa saber on és el nord i on els sud?

Dons sembla que la cosa és més senzilla, i alhora més complexa. Aparentment, amb els ulls en tenen prou ja que els ocells poden veure (literalment) el camp magnètic.

Això ja se sospitava feia temps, quan es va observar que la orientació d’aquests animals depenia del tipus de llum ambiental. Només funciona si hi ha llum blava il·luminant-los. En condicions normals, la llum del Sol és una barreja de tots els colors, de manera que no en falta de llum blava, però en laboratori pots posar ocells amb llum groga o vermella o la que vulguis, i aleshores el sentit d’orientació segons el camp magnètic desapareix.

El mecanisme encara no es coneix del tot, però sembla que una peça clau són uns pigments anomenats criptocroms. Aquestes molècules responen a la llum blava però ho fan de manera que generen un parell de radicals lliures. Els radicals lliures els associem amb cremes antienvelliment i coses així. El motiu és que son productes molt reactius perquè tenen un electró de més o de menys i això, químicament és molt inestable. A les molècules els agrada tenir els electrons en parelles.

Aparentment, en els criptocroms, el parell de radical lliures que es generen es comporten d’una manera sensible a un camp magnètic. No és que s’orientin d’una manera especial. Pot ser simplement que triguin una mica més a reaccionar segons la intensitat del camp magnètic. En realitat el mecanisme exacte no el coneixem, però ja tenim alguna idea que segurament no està molt allunyada del que passa en realitat.

A la retina dels ulls de les aus hi ha el pigments com els que tenim nosaltres i també hi ha molts criptocroms. Quan la llum arriba a la retina, els pigments reaccionen igual que els nostres i les cèl·lules envien els senyal als nervis, que transmetran la informació al cervell per tal de generar la imatge mental. Però també hi ha els criptocroms que s’activaran amb la llum blava i que completaran la reacció d’activació més o menys de pressa segons com estigui orientada la retina respecte del camp magnètic de la Terrra.

L’efecte que pot tenir això per exemple pot ser augmentar o disminuir la sensibilitat d’aquelles cèl·lules a l’hora d’enviar els senyals al cervell. O pot augmentar la lluminositat amb la que es percebrà la imatge. En tot cas, l’ocell veurà diferent el paisatge segons cap on giri el cap tot depenent de si apunta en direcció paral·lela a les línies del camp magnètic o no.

Podem imaginar que mirem el paisatge i, a mida que girem el cap, la imatge es va fent més brillant o més fosca. El nord seria, simplement, la direcció on veiem més brillant.

De vegades d’algú que té molt bona vista és diu que té vista d’ocell. Però realment seria una cosa molt estranya veure el  camp magnètic que ens envolta de la mateixa manera que ho fan els ocells.