“La música no té res a veure amb la ciència”. Aquesta frase la trobo en un article de fa uns dies i no puc deixar de pensar com de profund, com és d’immens l’avenc que separa “les ciències” de “les lletres” (o “les humanitats”). Quanta feina queda per bastir ponts i omplir aquest forat de desconeixement mutu que només ens porta a gaudir i presumir de la ignorància. Si considerem que l’art no té res a veure amb la ciència és massa sovint perquè no entenem ni una cosa ni l’altra.

La ciència pot relacionar-se amb tot, però precisament en el cas de la música els lligams són especialment evidents. Si fins i tot hi ha una revista “Music & Science” que dedica els seus articles a aquesta relació! Podem trobar estudis que van des de com afecten els moviments d’un músic al rendiment dels seus companys a l’hora de sincronitzar-se fins a l’efecte de la música en la reducció de l’estrès.

De totes maneres, la relació més coneguda, probablement és la que va establir Pitàgores fa un grapat de segles, quan va determinar la relació matemàtica entre els sons agradables (els harmònics) i la longitud de la corda que calia fer vibrar. Són coses que depenen de l’art, la inspiració i el geni del músic, però que tenen una base matemàtica, ja que es pot calcular la fórmula que estableix com generar els harmònics.

També hi ha estudis que s’endinsen en els canvis d’activitat neuronal lligats a la música. N’hi ha que relacionen la percepció del ritme amb els senyals intercanviats per les neurones. D’alguna manera, el cervell presenta predilecció per diferents cadències sonores i això sembla relacionat amb ritmes interns en els senyals neuronals. Són coses que es poden entrenar, i els grans músics en són una prova, però el cervell ja mostra una predisposició que, des d’un punt de vista evolutiu pot resultar molt interessant estudiar.

I l’última combinació de ciència i música l’han fet fa poc, quan un grup de musicòlegs i informàtics han mirat de “completar” la desena simfonia de Beethoven. Una obra inacabada de la qual només va deixar escrits uns quants apunts. Per descomptat, no han completat en el sentit estricte. Simplement han generat un programa que a partir d’aquelles notes genera les continuacions més probables considerant l’estil del gran mestre. De ben segur que no és exactament el que Beethoven hauria fet. És una obra que podria haver fet i que, quan l’escolten els entesos, no poden distingir quins fragments són els originals de Beethoven i quins els generats per l’algoritme. No és poca cosa!

Per algun motiu s’acostuma a pensar que l’entrada de la ciència en qualsevol camp fa que aquest perdi la seva gràcia. Un argument que mai no he entès. Entendre de quina manera passen les coses no les fa menys interessants. Al contrari! No deixaré d’estar enamorat pel fet de saber que el meu cervell està segregant oxitocina, no deixaré d’admirar una pintura de Leonardo per entendre la manera com aplica les lleis geomètriques de la perspectiva i no perdrà gens de màgia cap melodia pel fet de saber de quina manera els canvis en la pressió de l’aire modulen l’activitat de les neurones.

D’altra banda, sempre ha generat por i rebuig descobrir que les màquines poden fer coses que consideràvem exclusives dels humans. Ja va passar durant la revolució industrial i, en el cas de la informàtica, ara veiem divertides les afirmacions en el sentit que un ordinador mai no podria guanyar una partida a un mestre d’escacs. La por de vegades està justificada. Per exemple, quan descobrim com podem convertir una intel·ligència artificial connectada a les xarxes socials en una màquina de vomitar odi. Però ja estem arribant al punt que aquests sistemes ens copien perfectament, tant pel bo com (ai!) pel dolent. Potser no hauríem de patir pel fet que les intel·ligències artificials emulin l’art i als genis sinó perquè també poden aprendre tot el dolent dels humans.