Un dels temes recurrents cada vegada que hi ha una crisi sanitària és la promoció que comencen a fer en determinats àmbits pseudocientífics, del MMS. Aquesta anomenada “Solució Mineral Miraculosa” s’ofereix com a tractament per pràcticament tot, des de l’acne fins a l’ebola, passant, és clar pel coronavirus. El producte és un preparat de clorit de sodi que en la dissolució es transforma en diòxid de clor i que és tòxic. Tòxic pels microbis, cosa que ja va bé i per això es fa servir com a desinfectant, però també tòxic per nosaltres, de manera que no és bona idea prendre-se’l. Essencialment és lleixiu, que el podem fer servir per blanquejar la roba o per desinfectar el vàter, però que no te’l beuries.
I aleshores hi ha qui s’enfada i diu que no és lleixiu. Que el lleixiu és l’hipoclorit sòdic, un producte diferent. Però… és així?
Doncs no. En realitat tots dos són lleixius, ja que lleixiu és una paraula que no descriu un producte concret sinó un tipus de productes químics. Si mirem el diccionari veurem que “lleixiu” té diferents definicions, però que en general s’assemblen molt. La primera diu: “Aigua que té en dissolució àlcalis i sals alcalines, o àlcalis sols, com la que es pot obtenir tractant amb aigua bullent la cendra del carbó vegetal, usada antigament per a fer la bugada”. Una altra parla de “Líquid alcalí oxidant emprat actualment per a fer la bugada.” I en una especifica un tipus de lleixiu, potser el més freqüent, però no l’únic: “lleixiu d’hipoclorit. Solució aquosa d’hipoclorit de sodi que conté clorur de sodi en un excés d’hidròxid de sodi.”
És a dir que quan anem a comprar lleixiu, habitualment trobem el d’hipoclorit, però en absolut és l’únic. Els lleixius són agents blanquejants i el mateix nom “lleixiu” deriva del llatí “lixivum”, que deriva de “lixia“. La lixia era l’aigua calenta barrejada amb cendra que feien servir els romans per rentar i blanquejar la roba. Barrejant l’aigua amb cendra aconseguien alcalinitzar-la i per això blanquejava. De vegades en lloc de cendra feien servir orina, una solució que es va continuar fent servir a Europa durant molts segles. La clau és que l’orina conté amoníac, que també alcalinitza.
Ara, però, el més freqüent és fer servir compostos de clor, que fa la feina de manera molt efectiva, ja que és un potent oxidant. Una paraula que vol dir que arrenca electrons de les molècules molt fàcilment. Això també fa que sigui un excel·lent biocida, ja que en emportar-se els electrons, altera les molècules biològiques, sobretot proteïnes i àcids nucleics, molt fàcilment. Un bacteri deixa de funcionar si li alteres les proteïnes, de manera que amb lleixiu, del tipus que sigui, el mates sense problemes. Per desgràcia, a les nostres cèl·lules els passa exactament el mateix i per això el lleixiu (cap d’ells) no serveix com a medicament.
Que el clor anava bé ho va descobrir el químic francès Claude Louis Berthollet, que va fer servir l’hipoclorit de sodi per fabricar el que es va anomenar “aigua de Javel” (Eau de Javel). Un nom que encara es fa servir en alguns indrets per referir-se al lleixiu. I sí, la podem fer servir per, per exemple, desinfectar els vegetals, però cal fer-ho amb lleixiu molt i molt diluït, i rentant-los després amb força aigua per tal de fer desaparèixer les restes del lleixiu.
Com tot, el lleixiu serveix per allò que serveix i no per altres coses. Té els seus beneficis i els seus riscs. Fer-ne un bon ús ens facilita la vida però això de beure-te-la pensant que et curarà qualsevol cosa és una mala idea, per molt que enlloc de “lleixiu” li posis un nom bonic que faci referència a solucions miraculoses.
És que n’hi ha que el que es veuen és l’enteniment!
Més dels que sembla!
Trobar una solució contra bacteris patògens és fàcil, ara bé, trobar una solució que no es carregui el pacient ja es més complicat
També funciona cremar el virus, però passa el mateix. Costa incinerar-lo sense incinerar al pacient.
Uau… Sorprén, per sa cultura de remeis que em sonava que deien tenir.
Una altre grossota que em tenia bocabadat, era un conegut que em fanfarronejava que usava esprai insecticida directament pes nas. No record si per alèrgia o empiucaments. Jo no m’ho crec però.
En tot cas no es va morir, però igual és cert pq es ficà a polític, i de sa colla que té sigles similars a editorial d’antics diccionaris
Ai, ara ho he recordat, era esprai per àcars! per alèrgia d’atxís que creia per àcars esnifava esprai insecticida contra àcars. Quin repelús feia escoltar-ho! Mireu, quines coses, supò que ell es feia es ‘machote’ aixís! I caaa, ni provar de dir-li que feia malament, que et cridava
Quina ment tant brillant tenia el paio! És evident que els fanfarrons són molt resistents!
Me parece alucinante que en pleno siglo XXI los científicos tengan que estar explicando a la gente que no hay que beber lejía. Los vendedores de milagros están haciendo mucho daño.
Sempre ha sigut així, i sospito que sempre seguirà igual. Sembla que als humans ens agrada que ens enganyin
Avui mateix, dia 16 de setembre, a Vilaweb hi ha un article sobre els negacionistes del coronavirus. A l’apartat de comentaris, que no són en obert, hi ha aparegut una immensa quantitat de persones queixant-se i molts amb arguments o dubtes que no tenen res de raonable. M’ha fet, diguem-ne, gràcia una persona que dubtava que s’hagués fet alguna autòpsia a algun mort de coronavirus…
Però rebatre la ignorància, cansa. Perquè els raonaments depenen d’uns coneixements, per exemple, de biologia, química o estadística, molt bàsics però que no tenen.
He decidit no intentar rebatre res, em temo que per aquesta via no entendrien res de res, començant pel fet que fan afirmacions extraordinàries —en el sentit que contradiuen els principis admesos als llibres de text bàsics— sense aportar proves reals, que en tot cas caldria fer-los entendre que haurien de ser extraordinàries.
És més, molts no estem preparats per fer aquesta mena de pedagogia, sovint quan parlem interpreten que els coneixements, fins i tot elementals, els tenim per fe. Que ara mateix no recordi, en el meu camp, per on anava determinada demostració o experiment bàsic, no vol dir que no recordi i interioritzi els resultats, ni que me’ls cregués en el seu dia pel principi d’autoritat. No, encara que no seguís tot el procès, no em vaig «creure» el professor tal o el llibre qual, em vaig creure la comunitat en general que detectaria ràpidament que un teorema que posa un llibre de text no està ben provat.
Una de les arrels del problema, penso jo, és el baixíssim nivell de ciència de l’escola. Em va esgarrifar el que em va dir la filla quan estudiava magisteri: de setanta alumnes, només tres recordaven l’equació de segon grau, i no tinc clar si recordar vol dir interioritzar. Imaginem que dels mateixos setanta alumnes, només tres recordessin un autor anomenat Shakespeare. Per a mi, el desastre és del mateix ordre. I acaba passant el que passa.