Doncs sembla que no tindrem supernova en el futur més immediat. Durant uns mesos va haver-hi una certa excitació quan es va veure que la lluminositat de l’estrella Betelgeuse, la de l’espatlla de la constel·lació d’Orió, anava perdent intensitat. Això podia ser l’inici del col·lapse final de l’estrella i, com és natural, tothom n’estava molt pendent. Però des de fa dues setmanes Betelgeuse està recuperant la lluminositat, de manera que sembla que la supernova haurà d’esperar.

Betelgeuse és una estrella enorme, una supergegant roja que sempre s’ha comportat de manera molt variable. La seva lluminositat va oscil·lant de manera més o menys aleatòria, però també s’ha detectat un parell de cicles repetitius. Un de quatre-cents dies i un altre de més de dos mil dies. Malgrat tot, mai s’havia detectat un enfosquiment tan notable com el dels últims mesos i la possibilitat de gaudir de l’espectacle d’una supernova a “només” set-cents anys llum de distància era molt llaminera.

Però amb la recuperació, aquesta possibilitat perd força. Molt probablement Betelgeuse acabarà per esclatar i durant unes setmanes il·luminarà el cel de la Terra fins i tot de dia, però això no serà imminent. Tindrà lloc en algun moment dels propers cent mil anys. Un no-res a nivell astronòmic, però des del nostre punt de vista es farà esperar una mica massa.

Ara queda intentar entendre què li va passar durant aquest temps en què va perdre lluminositat de manera tan intensa. De moment es juga amb dues hipòtesis. Pot ser que algun núvol de pols, probablement generat per ella mateixa, estigues enfosquint l’estrella, o també pot ser que la seva superfície s’estigués refredant per algun tipus d’activitat que encara no tenim ben apamada. De manera que tocarà seguir vigilant com es comporta i encara que no captem la gran explosió, almenys aprendrem més coses sobre les gegants roges.

Betelgeuse és de les estrelles més entranyables. És fàcil d’identificar si saps reconèixer la constel·lació del gegant d’Orió (i si no coneixes Orió, ja trigues a descobrir una de les constel·lacions més espectaculars del nostre firmament). A més, és una estrella de dimensions enormes. El seu radi és més gran que del de l’òrbita de Júpiter. No és una mesura exacta, ja que l’estrella no té un límit perfectament definit i, a sobre, va inflant-se i desinflant-se, però no hi ha dubte que és enorme. Tant, que va ser la primera estrella que es va poder mesurar el seu diàmetre amb un telescopi.

En tot cas, sembla que ens quedem sense supernova. A l’univers n’esclaten moltes, però és tan gran que a la nostra galàxia no n’ha petat cap des de fa quatre segles. Totes les que hem vist o fotografiat han sigut de galàxies llunyanes i, potser ja toca! D’altra banda, tampoc ens interessa que sigui excessivament a prop. No cal estar massa propers a un dels tipus d’explosions més grans que tenen lloc a l’Univers. Betelgeuse hauria estat molt bé. Propera per admirar-la, però no tant com per representar un risc.