Aquests dies ocupa un lloc destacat a les notícies la discussió sobre la possible ampliació de l’aeroport del Prat i com pot afectar al delta del Llobregat. Mentre que hi ha qui augura fam i ruïna si no es fa, altres aventuren escenaris apocalíptics pel territori si es fa. Confesso que no tinc capacitat per saber si cal o no cal ni si el preu a pagar per ampliar-ho és assumible o no ho és. Però d’entre tot el que s’ha dit, m’ha cridat l’atenció el problema que semblen tenir algunes persones amb els ànecs. Segurament només eren un comentaris anecdòtics, però m’han semblat significatius.

Dues frases tretes de sengles articles són les que m’ho han fet notar. Una entrevista a Germà Bel i un article d’opinió de Jordi Barbeta. Tots dos són, crec, bons professionals en els seus camps, de manera que val la pena escoltar la seva opinió. En el cas de Bel en un moment donat diu que “…jo els ànecs els portaria al delta de l’Ebre. I que es barregin amb els altres. Ara són una endogàmia que acabarà destruïda.” Mentre que en Barbeta diu que “Que diguin clarament que no volen més creixement, que no cal crear més riquesa, que estarem més bé i serem més feliços sent més pobres i més insignificants i no molestant els ànecs de la Ricarda.“

Pobres ànecs. Convertits en un símbol de la irrellevància del medi ambient enfront de les necessitats econòmiques. Potser no és això el que volien transmetre, però és la sensació que a mi m’han deixat. Una impressió que es resumeix en l’habitual, “la defensa del medi ambient està molt bé, i és molt important, sempre que no interfereixi amb el desenvolupament i les infraestructures.” Quatre ànecs no compensen els milions que es poden guanyar si ampliem l’aeroport (o el port, o el que sigui que calgui ampliar).

Suposo que és el que passa quan al delta només hi veus un espai on hi ha quatre ocells. Espero que no ignorin que hi ha alguna cosa més que ànecs. Seria una mostra inacceptable de desconeixement o de menyspreu dels conceptes mediambientals més bàsics. És una zona de nidificació de moltes espècies d’ocells. També és important de cara a la línia costanera. El delta forma part del litoral i els danys al delta es reflecteixen en el que passa al mar. Una part de la costa que ja està prou destrossada com per seguir danyant-la. Encara que no es veu, també és forma part l’aqüífer subterrani. I no deixa de ser una de les poques zones verdes que queden a l’àrea metropolitana. Tota la resta d’espais verds s’han sacrificat, perquè sempre hi ha alguna cosa més important per construir-hi.

En realitat, la construcció mai s’atura. L’aeroport era petit al principi, però va anar creixent i menjant-se part del delta del Llobregat. Ara caldria ampliar una mica la pista i entrar dins l’àrea protegida. I que passarà d’aquí a trenta anys? Si tot va bé, l’economia seguirà creixent i caldrà ampliar una mica més. Oi? Ja no seran quatre ànecs. Només en quedaran dos, de manera que tant es valdrà.

El problema és que aquest argument es pot aplicar sempre i a tots els espais protegits. Això fa que el concepte d’espai protegit” acabi tenint menys valor que les promeses d’un polític en campanya electoral. I sobretot, indica que el valor que molta gent dona als espai protegits, als ecosistemes particulars, a la biodiversitat i al medi ambient en general, és purament retòric. Tinc la impressió que tenim un excés d’ecologistes hiperventilats que estan en contra de tot, tot i tot. Però potser tampoc cal contrarestar-ho argumentant que allà on hi ha un ecosistema, irreemplaçable, només s’hi veuen “quatre ànecs”. És tan absurd com dir que un aeroport només és una esplanada on hi aterren quatre avions.

El territori s’ha de fer servir. No es pot tenir en un altar, mantenint-lo intocable com sembla que agradaria a alguns. Però el seu ús també ha de tenir límits. Uns límits que no s’haurien d’esvair cada vegada que convingui.