Nudibranquis. El toc de color del mar

Quan parlen de submarinisme i de la vida que es pot observar al fons del mar, els peixos acostumen a ser els primers que ens venen al cap. Però la realitat és que la varietat d’organismes que podem trobar en una immersió o, simplement, amb ulleres tub i aletes, és tan extraordinàriament diversa que de seguida descobreixes que els peixos poden quedar eclipsats per moltes altres formes de vida.

Uns dels més espectaculars, malgrat les seves dimensions més aviat reduïdes, són els nudibranquis. Una mena de cucs que mostren unes formes i uns colors absolutament sensacionals. En realitat no són cucs, sinó un tipus de gasteròpodes, com els caragols, els llimacs, els pops o els musclos. I la característica que els diferencia és que no tenen closca ni cap mena de protecció sòlida. Les seves brànquies estan exposades, “nues”, per això el nom de nudibranquis. De fet, són el grup més conegut de la subclasse, més amplia, dels opistobranquis, que també s’anomenen “llimacs marins”

També tenen la sort de ser un grup de gasteròpodes que experimenta una detorsió. Els gasteròpodes comencen el seu desenvolupament embrionari com molts altres animals i tenen la boca a un extrem i l’anus a l’altra banda del cos. Però en un moment donat pateixen una “torsió” que desplaça les vísceres i fa que molts acabin amb l’anus just a sobre del cap. A ells els semblarà normal, però des del nostre punt de vista queda una mica estrany. Ara bé, en alguns grups aquesta torsió es desfà en part i acaben amb l’anus a un costat del cos. Aquest és el cas dels nudibranquis, que segurament no saben la sort que han tingut.

Però el que més destaca d’aquests animals és el color. Tota la paleta de colors es pot trobar en uns o altres. Combinacions de blaus i vermells a les Flavellines, blanc i marró a la Peltodoris, gris, taronja i blanc a Hermissenda, o verd a Elysia chlorotica. Aquesta última aconsegueix el verd gràcies als cloroplasts de les algues que es menja i que acaba incorporant a les seves cèl·lules, de manera que és dels pocs animals que pot fer fotosíntesi. Altres són urticants, també gràcies a cèl·lules que agafen de les anemones. I també n’hi ha que no ho són, però mostren colors igual de cridaners que les que ho són.

Hi ha molts mars en els quals la vida agafa formes cridaneres i colors espectaculars. En altres, la coloració és més discreta i no veiem tanta varietat cromàtica, però fins i tot en aquests pots topar amb alguns nudibranquis que et recordin com d’estranya i de bella pot arribar a ser la vida al mar.

4 thoughts on “Nudibranquis. El toc de color del mar

  1. Una de les primeres regles generalistes (i com a generalista que és falla molt) que aprens de la natura és que com més cridaner sigui el color més possibilitats hi ha que sigui verinós.

  2. Quins animalons guapos! En vaig observar sortir d’aigua uns metres en sentit terra endins! Aparentment amb brànquies -sa “flor” vistosa a esquena- ben desplegades. Era similar a Doris gegant. Ja fa anys, ho vaig explicar molt més tard a grups de webs que ho estudien. Resulta que li calia voltar rarot per sortir d’una espècie de cocó -contaminat?- amb entrada com trampa circumstancial -complicat d’explicar.
    Em pregunto si els heterobranquis poden ‘recordar’ i marcar amb babes per on han passat -com ses formigues? O diferenciar babes seues amb fam, explorar estrés… I evitarien despesa energètica, fer mil voltes dins un laberint aixís o perillós. I que els permetria adaptar-se, seleccionar-se i evolucionar

    1. Marcar amb babes o similars funciona molt bé a terra ferma, però no veig clar que sigui efectiu dins l’aigua. Sospito que la marca deu durar massa poca estona abans de quedar diluïda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *