L’explosió d’ahir a Tarragona va fer que molts ens afanyéssim a cercar informació sobre el producte que estava cremant, l’òxid d’etilè. Una mirada ràpida per internet podia resultar inquietant, ja que de seguida trobaves informació sobre toxicitat, efectes cancerígens i un grapat de coses que feien basarda. Però la majoria no tenien aplicació a la situació, ja prou tràgica, que es vivia ahir.

L’òxid d’etilè és un producte amb infinitat d’aplicacions a la indústria. Moltes coses que fem servir habitualment es fan a partir de l’òxid d’etilè. L’antioxidant del cotxe es fa amb etilenglicol, que es fabrica a partir de l’òxid d’etilè. Les bosses de plàstic de polietilè es fan a partir de l’òxid d’etilè. A casa tenim productes de cosmètica, líquids de neteja, coses de plàstic, fibres tèxtils, adhesius, fibra de vidri… que van requerir òxid d’etilè per la seva fabricació. També es fa servir com a desinfectant. Material de laboratori o d’hospitals que no es pot esterilitzar amb calor o amb altres productes químics, pot tractar-se amb òxid d’etilè amb el mateix objectiu.

En realitat, la llista de les seves aplicacions és llarguíssima, ja que és una molècula petita que reacciona amb facilitat combinant-se de mil maneres diferents.

En condicions normals és un gas. De fet, passa de líquid a gas als deu graus, de manera que les empreses que en tenen en grans quantitats el tenen en condicions de pressió i temperatura que el mantinguin líquid. Això fa que normalment estigui en contenidors estancs, cosa que ja va bé perquè reacciona molt fàcilment, els vapors són tòxics, el contacte amb la pell és irritant, la seva reactivitat fa que danyi el DNA de manera que pot ser cancerigen… mal rotllo en general. No és un producte que es pugui manipular sense el corresponent entrenament.  

És clar, en l’explosió d’ahir, tot això era una font de preocupació, però en realitat, la mateixa explosió i les flames feien que l’òxid d’etilè desaparegués al reaccionar i cremar-se, generant, en principi, CO2 i aigua. Aquests ja no són especialment tòxics tot i que tampoc es tracta d’inhalar-los. A més, en aquesta mena d’incendis no és fàcil estar segur de quantes coses més estan cremant i quins productes es generen. De totes maneres, el fet que els productes de la combustió no siguin especialment tòxics permet entendre l’estratègia de deixar-lo cremar. És molt millor deixar que s’alliberi aigua i CO2 a l’atmosfera que no pas vapors d’òxid d’etilè, molt més perillosos.

Pel que fa a la mateixa explosió, caldrà esperar als tècnics, que determinin què va passar, però la barreja d’aire amb vapors d’òxid d’etilè és força explosiva. Tant, que de vegades s’ha fet servir per fabricar un tipus d’armament conegut com a bombes termobàriques. Uns ginys que primer generen una petita explosió que allibera un gas que s’escampa per l’aire i tot seguit, una segona explosió fa detonar aquesta barreja del gas i l’oxigen de l’aire, amb resultats devastadors.