Ja és una imatge icònica. Prestatgeries buides i persones carregant quantitats ingents de paper higiènic. Molt més del que sigui assenyat pensar que podran necessitar durant una hipotètica quarantena, especialment en el cas d’una patologia que no causa diarrea descontrolada. En principi tothom ho sap, però tot i així el paper higiènic desapareix tan bon punt el reposen als supermercats.

Tot plegat és un curiós exemple del comportament gregari dels humans. Tendim a fer allò que veiem que fan els del voltant, sense parar-nos a pensar massa el motiu. Una estratègia de supervivència molt útil en el cas d’animals que viuen en societat, però que de vegades té conseqüències absurdes.

Probablement si preguntéssim a la gent per quin motiu en compra tant, la resposta seria “perquè tothom ho està fent”. Veiem que algú agafa un paquet i hem sentit que tothom n’està agafant. Immediatament pensem que, per si de cas, millor n’agafem un també. Aleshores ens adonem que tothom pensarà el mateix, de manera que millor n’agafem un parell. Ens sembla una bona idea, però darrere nostre hi ha algú que ens veu agafar dos paquets i pensa “ostres! Si aquest n’agafa dos, deu ser que la cosa pinta malament i en un no-res s’esgotarà. Millor que jo també també n’agafi uns quants.”

Naturalment, totes les explicacions dels encarregats explicant que no hi haurà desabastiment, s’ignoren sense més. Els polítics sempre diuen allò que volem sentir, de manera que no els hem de fer cas, oi? En realitat això acostuma a ser cert, però genera una crisi de lideratge en els moments en què cal algú donant directives clares. De fet, si un polític diu que no cal patir pel paper higiènic, el primer que fem és comprar-ne molt. També deien que no calia patir per la crisi del 2008 i mira.

I encara hi ha un altre fenomen relacionat amb la percepció. Per buidar una prestatgeria de paquets d’arròs cal comprar-ne molts. En canvi, els paquets de paper higiènic ocupen molt, de manera que n’hi caben pocs. Amb poca gent agafant-ne, de seguida sembla buida, cosa que augment la inquietud i les ganes d’agafar el que potser serà l’últim. De pas fem una foto i l’enviem per watsapp o per twitter i ja tenim la bogeria desencadenada.

Tot plegat no deixa de ser una versió sofisticada del comportament dels ocells d’un estol o dels peixos d’un banc. Ocasionalment tots giren de manera aparentment coordinada, com si ho haguessin assajat. En realitat s’han limitat a fer, tots, el mateix que feia el del costat.

El que passa és que fins i tot entenent el mecanisme psicològic implicat, no podem evitar una sensació de malestar si decidim actuar de manera racional i no comprar quilos del paper. La sensació que estem actuant contra un instint ancestral que ens empeny a ser un membre més de la tribu, encara que sigui la tribu dels compradors compulsius de paper higiènic. I és que costa molt anar contra instints evolucionats durant mil·lennis, per molt que ara ens empenyin a comportaments que entenem que són absurds.