Pedres, parets i morter

paret.jpg L’estiu és una època ideal per modificar les rutines i fer coses noves. Aquest any m’ho he passat d’allò més bé fent de paleta. Reparant unes parets velles que calia rejuntar. Com que es tractava d’una casa de poble la meva ignorància sobre el tema quedava compensada pels coneixements dels veïns. Ells em van explicar com picar la paret per eliminar les restes velles, com fer el morter, com escampar-ho per les juntes, com reposar les pedres que faltaven i on trobar tots els materials necessaris. Com tot, quan ja ho saps no resulta tan difícil. La recepta és bàsicament una barreja de tres parts de sorra amb una part de calç i la quantitat d’aigua necessària per obtenir un morter amb la consistència adient.

Ara fem servir ciment, més resistent, però els humans hem construït amb calç des de fa mil·lennis. Hi ha temples de l’antic Egipte fets amb morter de calç i encara aguanten dempeus. I ara em fa gràcia pensar que estava fent servir unes proporcions que ja van ser establertes a l’època de Juli Cèsar per Marc Vitruvi a la seva obra “De Architectura Libri X”. Aquest Vitruvi és el mateix que va proposar unes proporcions pel cos humà amb les que Leonardo da Vinci va dibuixar el seu famós “Home de Vitruvi”. No hi ha gaire gent que pugi presumir de deixar escrites unes instruccions que continuen sent perfectament vàlides dos mil anys després.

La falta de costum en fer aquestes coses feia que al final del dia estigués baldat. Però això és un detall menor comparat amb el plaer de treballar en alguna cosa física, que quan l’enllesteixes la pots mirar i tocar. Era fantàstic passar el dia fent una cosa que no requeria estar mirant una pantalla!

Però els hàbits no desapareixen i de seguida vaig començar a donar-li voltes a que era el que estava passant entre les meves mans. Per quin motiu, la barreja de calç, aigua i sorra s’enduria? Quines reaccions químiques hi estaven implicades? I ben mirat, allò que li diem calç…, que coi és?

De manera que he buscat una mica i en realitat és molt més interessant del que sembla.

El nom de calç simplement fa referència l’òxid de calci, un compost que pot aparèixer de moltes maneres diferents. Per fabricar la calç partim de pedra calcària que s’obté de les canteres i que estrictament és carbonat càlcic (CaCO3). Aquestes pedres es posen en forns i s’escalfen molt, de manera que perden CO2 i es queda l’òxid de Calci (CaO). És el que s’anomena “calç viva”.

Tot seguit, se li posa aigua per generar la “calç apagada”, que químicament és hidròxid de calci (Ca(OH)2) i que ja és la que es fa servir per construir.

Hi ha més detalls, però la reacció química important tindrà lloc entre la calç apagada i el CO2 de l’aire. El resultat serà carbonat de calci (CaCO3) i aigua. L’aigua s’anirà evaporant i desapareixerà en uns dies, però el detall important és que el que queda és, precisament, allò que teníem al principi: carbonat de calci. Una roca calcària que ara ja no estarà a una muntanya o una cantera sinó que forma part de la paret que hem construït. La diferència és que no serà tan dura com la original perquè la barregem amb sorra o altres elements que li donen més o menys duresa, flexibilitat, permeabilitat i el que decidim que cal en cada cas.

Però el cas és que tot plegat és un cicle tancat. El cicle de la calç, que ens permet partir d’una roca i acabar de nou amb el mateix tipus de roca convenientment modificat per aplicar-lo als nostres interessos. Bàsicament els humans hem anat desfent les pedres per mirar que es tornessin a generar al lloc i de la forma que ens interessava.

 

9 thoughts on “Pedres, parets i morter

  1. Ja veig els titulars… “Investigador del CSIC se recicla en albañil de métodos tradicionales para hacer frente a los recortes en investigación”

    Bé, és un titular llarg, però a l’ABC no els importa !!

  2. La majoria de les roques calcàries són fragments d’esquelets d’organismes marins com els foraminífers. Un exemple és la roca calcària nummulítica que s’ha fet servir molt a Girona. Es poden veure els organismes fòssils, els nummulits, als esglaons de la catedral, a les pedres de les cases del casc antic, al terra del carrer…

    Tema CSIC: hem sembla que la gent haurà de començar tenir molta imaginació i a improvisar plans B!

  3. coi, estem tan malament que ja ni ironia et deixen fer !!

    Bé, en tot cas tu millor presentat a ‘la casa de tu vida’…

  4. jajajaja
    Aquest cop he de dir que m’han agradat mes els comentaris que el post. Tot i que el post es molt interessant.

    Aixo del CSIC es lamentable, be tota la situacio de la ciencia en el pais. Aqui una que ja porte una temporada en Londres i cada dia desestima mes l’opcio de tornar.

    Pero parlant de plans B, la setmana passada va ser la London desing week i una cosa que em va sorprensdre molt es que vaig veure en 3-4 exposicions d’interiorisme balons, erlenmeyers, porbetes i gosts de precipitats com a objectes decoratius. Com si fosin floreros, o jarres decoratives, peixeres, si els omplien d’aigua i els hi posaven una espelma prop donaven una llum amb efectes d’aigua… Un plan B. Ja que no es pot fer ciencia ens podem passar a diseny de interiors utilitzant el material del laboratori.

    Per cert un erlenmeyer per flors costa molt mes car que per a fer solucions!!!

    Suposo que aixo es el que enten l’estat per inovacio i creativitat.

  5. Canviar per uns dies la feina de pensador per una feina física és increïble. Ja sigui per fer una mica de paleta o al camp, la satisfacció de veure la feina feta i d’haver-la feta tu és magnífica.

    Està bé saber que no sóc l’únic que pensa així.

  6. Esther. També ho podem mirar al revés. Moltes de les estructures dures de molts organismes no diexen de ser “pedres calcàries” fabricades biológicament. Al final, el carbonat càlcic apareix de motles maneres i formes diferents.
    Els nummulits de la catedral de Girona són una passada!
    I al CSIC, caldrà plans B, C i fins i tot D. El més depriment és que no son conscients (o potser si) de l’efecte que tindrà en el pais. Amb una sola legislatura aconseguiran retrasar-lo científicament durant tota una generació més com a mínim.

    Carquinyol. Millor riem, que si no… 😀

    Sabrina. Ja vaig veure l’anunci de la exposició. Potser es el que acabarem fent amb les instal·lacions científiques. No està malament ja que els que manen en aquest pais pensen que els científics som com una mena de floreros.

    Joan: M’imagino que els que fan feina física aprecien el canvi contrari. Però en tot cas, jo m’ho he passat de conya “picant pedra” 😀

  7. Bona experiència.
    Vull aclarir que la calç es pot trobar en dos formats per a la construcció, en pols i en pasta. La primera, fragua com el ciment, reconbinant-se amb l’aigua. La segona, que és la bona, carbonata, eiliminant part de l’aigua i absorvint CO2. El carbonat de calci quan es calcina emet una tona de CO2 per tona de carconat de calci. En carbonatar intercanvia una mol·lècula de H2O per una de CO2. Això dona unes propietats que altres materials no tenen, com ara flexibilitat, higrocopiscitat, aïllament tèrmic, fungicida. Per altre banda, la calç en pasta té una densitat d’uns 2.200 kg/m3 i en canvi un cop carbonatada es d’uns 2.500kg/m3, degut a que la el CO2 pesa més que l’H2O. A més aquest material col·locat a la paret es pot tornar a calcinar i tornar a tindre calç en pasta.

    Aquest material, però, no tindrà la duresa de la roca calcària perquè no ha estat comprimit per les forces de l’escorça terrestre.

    En fi, es un material apasionant. Pots fer-te pintura i altres coses.

  8. Bon dia,
    He vist aquesta publicació i vull fer unes preguntes: feu treballs de rehabilitació en construccions rurals petites fetes amb pedra i morter de calç?
    En quina zona de Catalunya us trobeu?
    Feu presupostos?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *