Un curiós fenomen televisiu és el programa “Forjado a Fuego”. El fan en un d’aquests canals temàtics i és una mena de reality en la que concursen quatre ferrers que han de forjar diferents tipus d’armes. Espases, ganivets, llances o navalles de tota mena, mida i característiques. Sembla una cosa molt avorrida (o molt friki), però el cas és que ha tingut un èxit prou acceptable. La primera vegada que el vaig veure vaig pensar que era una ximpleria, però poc després ja estava pendent de si als ferrers els faltava material, si la fulla del ganivet estava prou recta i si el Damasc tenia més o menys capes.

I tot això sense entendre ni un borrall de metal·lúrgia.

Però sempre hi ha un moment en que, aparentment, els ferrers pateixen molt i expliquen que en realitat només poden intuir com aniran les coses, ja que només ho controlen d’una manera aproximada. És el moment de trempar l’acer. Quan el tenen dins la forja, a alta temperatura, l’agafen i ràpidament el submergeixen en aigua o oli. D’allà en surt una fulla satisfactòriament resistent… o un nyap que cal llençar i tornar a començar.

Xafarder com sóc, no he pogut evitar preguntar-me en què consisteix exactament el trempat de l’acer. I Déu n’hi do la complexitat del procés!!

Per començar, cal tenir present que l’acer només és un aliatge de ferro amb algun component que li doni més duresa. Normalment carboni. La quantitat de carboni que incorpora és més aviat petita. No arriba al 2 %. La clau està en la manera com s’organitzen els àtoms en el material. Això ho poden fer de moltes maneres diferents que depenen sobretot de la temperatura i del percentatge de carboni.

La idea del tremp és aconseguir que àtoms de ferro i de carboni es dipositin en una estructura que optimitzi la duresa i la tenacitat. Sobretot perquè si tens una espasa, no vols que es deformi durant la lluita!

Quan escalfen l’acer, cal controlar la temperatura per saber quina mena d’organització agafaran els àtoms de ferro i carboni. Els artesans controlen la temperatura vigilant el color de l’acer. Diferents temperatures generaran diferents estructures i es detecta pels diferents colors. En tot això cal no passar dels 1500 °C, ja que aleshores es fon. Passa a estat líquid i ja no hi ha cap estructura organitzada entre els àtoms.

L’objectiu és aconseguir una temperatura en la que els àtoms es disposen en una estructura anomenada “martensita”, en la que les propietats són les òptimes. El problema és que si després anem refredant el metall, els àtoms s’aniran movent fins a situar-se en altres estructures menys interessants. Per això cal refredar-ho de cop. Baixar la temperatura, de manera que el moviment dels àtoms ja no sigui possible i no puguin abandonar la disposició que tenien.

Si tot ha anat bé, l’estructura austenítica es quedarà fixada i la fulla, o la peça que estiguin fent serà satisfactòria. Tot es decidirà en els pocs segons del refredament. Bé, en realitat hi ha mil detalls més que cal que els artesans controlin, però un bon tremp és un dels essencials. Essencialment, controlar percentatges, temperatures i temps de refredament. Manegar amb gràcia el foc, l’aigua i el metall.