Placebo i nocebo. Més diferents del que semblava

Placebo i nocebo. Dues cares de la mateixa moneda. Aquella que, en el cas del placebo, fa que la perspectiva d’aconseguir un efecte terapèutic indueixi aquest efecte, sense necessitat del tractament que l’havia de causar. O, en el cas del nocebo, la suposició que alguna cosa ens causarà dolor o se’ns posarà malament fa que això passi fins i tot si evitem el tractament. Realment, la connexió entre el cos i la ment és més intensa del que sovint imaginem.

Sempre cal recordar que quan es parla d’aquests efectes, no es fa referència a un autoengany que fa que creiem estar millor o pitjor. Els efectes són ben reals i es poden mesurar. Febre que baixa, ferides que curen més de pressa o menys dosi d’analgèsic necessària. No cal dir que entendre com es desencadenen i progressen aquests processos ens obriria una porta a millorar teràpies i també a entendre una mica millor com funciona la nostra ment.

Per fer-ho hi ha estudis que intenten desencadenar aquests mecanismes mentre tenen als pacients en un aparell de ressonància magnètica nuclear, o algun de similar, que permet seguir l’activació de diferents zones del cervell. Fa poc, un grup d’investigadors va fer una meta-anàlisi d’aquests estudis. Van agafar les dades d’un grapat d’ells i les van combinar per poder treure conclusions sobre una mostra molt més gran de pacients.

I el resultat ha sigut… desconcertant. Almenys per mi.

D’entrada han verificat que l’efecte placebo i el nocebo activen vies neuronals diferents. El que miraven en el cas del placebo era un efecte analgèsic (que disminuïa el dolor) i en el nocebo un efecte hiperalgèsic (que augmentava el dolor). Doncs en el cas del placebo van comprovar que s’activaven les zones del cervell relacionades amb els circuits de recompensa. En el cas del nocebo, el que es posava en funcionament eren les xarxes neuronals associades a l’aversió.

Totes dues són regions diferents del cervell, però en realitat és una mica esperable, ja que són les que se suposa que s’han de posar en marxa quan experimentes sensacions de plaer o de disgust. Fins aquí res d’estrany i només confirmen el que ja sabíem. Les expectatives, el costum o el mecanisme que desencadeni nocebo o placebo, poden fer-ho en absència dels estímuls habituals.

Però el que m’ha semblat estrany era que no hi havia cap zona activa comú en els dos processos. Res no coincidia. Jo hauria esperat intuir alguna part del cervell que fos la relacionada amb el mecanisme de basal de nocebo i placebo. La part encarregada de lligar les expectatives amb l’activitat cerebral. Que després l’activitat seguis les vies neuronals corresponents al plaer o al dolor ja seria normal, però alguna cosa comuna hi hauria d’haver.

El fet que no s’hagi trobat pot voler dir que no s’ha buscat bé, o que malgrat les aparences, nocebo i placebo són dos mecanismes més diferents del que ens pensàvem. Cal mirar millor, perquè altres vegades sí que hi han trobat zones comuns. Una tercera opció, és que sota el nom de placebo i nocebo, agrupem mecanismes més diversos del que imaginem. Si fos així, caldria triar amb molt de compte quins agafem per fer les comparacions.

Veurem que ens diuen estudis futurs, però de moment sembla que això del placebo i el seu germà fosc, el nocebo, són fenòmens més estranys del que imaginàvem. Cosa que, d’altra banda, acostuma a passar quan et poses a estudiar el cervell i la ment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *