La vergonya és un sentiment empipador. Tots ens hem trobat en situacions en que et voldries fondre i desaparèixer. Voldries que el temps fes marxa enrere per poder modificar o evitar la situació que et fa sentir terriblement incòmode. I això passa sobretot de petits. Després, a mida que ens fem grans anem acceptant amb més o menys dificultat situacions socialment complicades, acceptant que, de vegades passa i no hi ha manera de modificar el resultat.

De totes maneres, hi ha persones que aparentment no en tenen de vergonya, mentre que altres mantenen uns nivells de “vergonyositat” molt elevats tota la vida. Encara més, en determinades malalties mentals, com ara la “demència frontotemporal”, una de les coses que noten els familiars del pacient és un comportament social estrany, desvergonyit. Aparentment es poden perdre sentiments relativament complexos com la vergonya. El problema és analitzar coses tan subtils com això.

Però han fet un experiment molt divertit per mira d’esbrinar en quina zona del cervell es processa una cosa tan abstracta com la vergonya. I la manera de fer-ho es pot definir com enginyosament cruel. Als participants els feien cantar en un karaoke una vella cançó de l’any 1964 (My girl, dels Temptations). Alhora els monitoritzaven diferents paràmetres corporals com la pressió sanguínia, la temperatura i coses així.

Tot seguit els ficaven en un aparell de ressonància magnètica per mesurar l’activitat del cervell i… els feien escoltar el que havien cantat però sense la música. Només la seva veu! Evidentment, la cosa queda molt poc afavorida i tothom experimentava un sentiment que podem descriure tranquil·lament com vergonya (per cert que si m’ho fan a mi segur que em fong de vergonya, i qualsevol que m’hagi sentit cantar ho entendrà).

La gràcia és que podien comparar els paràmetres que indicaven vergonya (enrojolament facial, sudoració, pujada de la tensió) amb l’activitat de diferents zones del cervell. I van trobar que tot això depenia de la mida i la integritat d’una regió particular anomenada “escorça cingular pregenual anterior”. La relació era molt evident en pacients que patien una degeneració d’aquesta zona.  Simplement no experimentaven vergonya. Els era indiferent una situació que a la majoria els incomodava intensament.

La cosa és (com tot el relacionat amb el cervell) complicada. No és que aquests pacients no experimentessin emocions, ja que si els provocaven un esglai (amb soroll inesperat per exemple), responien de manera normal. De manera que només quedaven afectades emocions relativament complexes i elaborades, mentre que les més primàries, com la por, es mantenien intactes. De fet, com més complexa és l’emoció, sembla que més vulnerable resulta a les malalties neurodegeneratives. Un fet que era previsible, però que ara ja comencem a determinar amb més precisió.

Això pot ajudar a diagnosticar millor determinades malalties i a saber per on han d’actuar els tractaments que es dissenyin en un futur. I també ens permet entendre que passa amb un poca-vergonya. Simplement té petita l’escorça cingular pregenual anterior. Saber-ho no ens serveix de res quan has de tractar amb un d’aquests, però al menys interiorment te’n pots riure una mica. No serveix de res perquè, és clar, a ell li és ben igual.