Hi ha coses que amb el temps van deixant de ser notícia, però que al seu moment van representar un punt i a part en el coneixement. Aquest any, el Premi Nobel de Física se l’han repartit tres científics per dos d’aquests fets. El primer per construir el marc teòric que ha permès entendre el que va passar després del Big Bang i que explica per quin motiu l’Univers és com és. L’altra meitat del premi va pel descobriment del primer exoplaneta. Ara ja n’hem detectat més de quatre mil i sembla una cosa rutinària, però detectar el primer va ser tot un descobriment.

En el cas del Big Bang, ja feia temps que teníem clar que l’Univers havia començat en un estat extremadament dens i calent i que fa catorze mil milions d’any es va començar a expandir. Això és tan conegut que és el començament de la cançó d’obertura de la sèrie “The Big Bang Theory” i (en una bona mostra d’humor) també va ser l’inici de les explicacions del comitè Nobel referents al premi d’aquest any. El tema era saber que era el que va passar després.

L’any 1964 es va detectar, per casualitat, el primer eco d’aquell Big Bang, la que es coneix com “radiació de fons de microones”. L’encert de James Peebles va ser trobar la manera d’interpretar aquell senyal i de, a partir d’aquella informació, entendre per quin motiu s’havien format les galàxies i s’havien distribuït de la manera que ho fan. Sovint pensem en l’univers com un gran espai buit amb estrelles ací i allà. En realitat les estrelles estan agrupades en galàxies i les galàxies no es distribueixen uniformement sinó que tenen tendència a agrupar-se. El mateix Peebles va dir que el millor indret per trobar una galàxia és pels voltants d’una altra galàxia. Gràcies als seus estudis ja anem entenent el motiu.

I en el cas dels exoplanetes, la seva existència era un pas necessari per saber les probabilitats que la vida sigui escassa o abundant a l’univers. Es considerava poc probable, però podria ser que el sistema solar fos una excepció i que la majoria d’estrelles no tinguessin planetes. Fins a l’any 1995 només podíem especular, però en aquell moment, Michel Mayor i Didier Queloz van anunciar el descobriment d’un planeta, de mida propera a la de Júpiter, orbitant al voltant de l’estrella 51 Pegasi, a la constel·lació de Pegàs.

Contra el que sovint es pensa, no van aconseguir una imatge del planeta. La detecció la van fer seguint el mètode de la “velocitat radial”. La clau és recordar que encara que la gravetat de l’estrella manté el planeta girant al seu voltant, la gravetat del planeta també té un efecte (comparativament molt més petit) sobre l’estrella. Això fa que, a mida que el planeta gira al voltant de l’estrella, aquesta també giri una mica. I aquest gir és el que van detectar estudiant la llum de l’estrella amb un espectròmetre molt precís. Igual que el so d’un tren varia si s’acosta o s’allunya degut al conegut efecte Doppler, la llum també varia (anant cap al vermell o cap al blau) segons si l’estrella s’apropa o s’allunya. Els canvis repetits en aquesta variació indicaven la presència del planeta i permetien saber-ne la distància i la velocitat a la que orbitava.

Ara ja coneixem milers d’exoplanetes, la majoria detectats fent servir altres mètodes, però el primer va ser el que va trencar la incertesa. Hi ha molts planetes a l’Univers. Ara ja considerem que la majoria d’estrelles en tenen un grapat al seu voltant. I això vol dir que la vida ha disposat d’una quantitat immensa d’indrets on aparèixer.