El Premi Nobel de Física d’aquest 2020 ha anat cap al tema dels forats negres. Uns dels objectes més extraordinaris que ens ofereix l’univers. La seva existència s’havia teoritzat des de feia molt temps, abans i tot de la Teoria de la Relativitat. El raonament era senzill. Depenent de la força de gravetat que exerceixi un planeta, la velocitat a què cal accelerar per sortir-ne ha de ser més o menys gran. Com més massa tingui el planeta, més força de gravetat generarà i més de pressa caldrà anar si vols sortir a l’espai. El tema era si podrien existir cossos en els quals la velocitat necessària per escapar fos superior a la velocitat de la llum.
Aquest argument va topar amb la Teoria de la Relativitat, que demostrava que era impossible anar més de pressa que la llum. Per tant, si existís un cos amb una velocitat d’escapament superior a la de la llum, seria impossible escapar d’allà. De totes maneres, tot quedava en qüestions teòriques i el mateix Einstein dubtava que objectes així poguessin existir.
Per als anys seixanta, en Roger Penrose va trobar la demostració matemàtica que aquells objectes efectivament podien existir. De fet, va demostrar que segons les equacions de la relativitat, a partir de certa massa, era inevitable que existissin. Això ho va seguir elaborant, moltes vegades en col·laboració amb l’Stephen Hawking, i per això ara li han concedit la meitat del Premi Nobel de física del 2020.
L’altra meitat se l’han repartit dos astrofísics. En Reinhard Genzel d’Alemanya i l’Andrea Ghez, dels Estats Units (la quarta dona que rep el Nobel de física). Ells dos lideraven els equips que van demostrar l’existència d’un enorme forat negre, dels anomenats “supermassius“, situat al centre de la nostra galàxia. En principi se sospitava que al centre de les galàxies, inclosa la nostra, es donen les condicions perquè es generin aquests monstres, però calia demostrar-ho. Per desgràcia, mirar cap al centre de la galàxia és extremadament complicat. Hi ha tantes estrelles i tanta pols estel·lar, que la major part de la llum que genera es queda atrapada pel camí. Es calcula que només ens arriba un de cada mil milions de fotons que surten d’allà.
La cosa millora si es busca en l’infraroig en lloc del visible. En aquest cas només es perden nou de cada deu fotons. De totes maneres, els problemes segueixen apareixent. Per exemple, cal fer observacions durant molt temps. Molts anys. Això obliga a fer-ho des de terra i fa descartar els observatoris espacials. Però al planeta hi tenim l’atmosfera, que distorsiona una mica les observacions. Si a simple vista veiem tremolar les estrelles, podeu imaginar l’efecte d’això sobre les imatges d’un telescopi. Es van haver d’inventar sistemes amb els que els telescopis es deformaven de manera activa per compensar les deformacions causades per l’atmosfera.
Tot plegat va representar un grapat d’innovacions tècniques i d’anys de seguir el moviment de les estrelles del centre de la galàxia, però finalment van poder establir les òrbites que seguien i van veure que totes giraven al voltant d’alguna cosa que no es podia veure però que atreia les estrelles del voltant amb una estirada gravitatòria que coincidia amb la que tindria un forat negre supermassiu que predeien els càlculs. Van ser vint anys de recollir imatges, però el vídeo que han generat és impressionant.
Si em dius que el vídeo són estrelles al voltant d’un forat negre m’ho crec, però si em dius que són cuques de llum també.
PS: El què dèiem ahir, els Nobels premien amb calma, no m’estranya que s’hagin donat uns quants de pòstums, Roger Penrose no és precisament un vailet.
No. De pòstums cap. Les normes específiquen que els premiats han d’estar vius.
Si l’Stephen Hawking va col·laborar amb en Roger Penrose per la demostració que els forats negres podien existir, hauria de compartir, si encara visquès, el Premi Nobel amb en Roger Penrose, en Reinhard Genzel i l’Andrea Ghez?
Probablement. però les normes especifiquen que només poden haver-hi tres premiats a compartir, de manera que si Hawking hagués entrat, algun dels guanyadors d’aquest any hauria quedat fora.
El que comentau, pentura a premis similars a Nobel? A més dels IgNobel hi ha Nobel alternatius, o altres equivalents específics per tema.
Per divulgació, p.ex. Frances Moore Lappé. Solia divulgar sobre alimentació i ecosistema, i sa implicació des truc de sa complementació proteica. Jo als anys noranta intentava explicar puntualment des tema i patia. Maltracte i esbiaixos de congresos, professors o àmbit informal proper. Si ensumaven que demanaves menjar menys carn rebies! Et tractaven amb desdeny i et prenien per un ecoveganista iluminat.
Mereix reconeixement que divulgueu amb encert, criteri i bon art : – )
Ah, i que vos doni premis, doblers, recursos, publiqun o divulguin… I si cal, fins i tot un equip d’assitents i massatgistes i nformàtics. I animadores amb ponpons i una catifa i plac al Liceu. O un veler amb tripulació feliç per a què pogueu renovar aires i continuar millor i gaudir tothom
Pensant en Penrose, hi ha descobriments que impliquen gran dificultat, càlculs molt complexos i subtils, verificacions enginyoses, però que, en definitiva, són esperats.
És allò de saber que hi ha «alguna cosa» i esperar a veure qui en treu l’entrellat. És el cas dels forats negres.
Per aquest motiu, quan sento a parlar de Penrose, penso en un descobriment totalment inesperat, tot i que relativament elemental. Aquest:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Tessel%C2%B7laci%C3%B3_de_Penrose
Allò que és fàcil, quan s’ho inventa un altre i t’ho explica, però que ningú no havia sospitat abans.
O potser sí, a l’Àsia central, el Caire o a l’Alhambra hi ha algun mosaic que presenta una simetria similar. Possiblement l’artista que el va concebre, intuïtivament, que no de manera formal «matemàtica», ja ho havia vist. Potser.
I com tot en ciència, en tot cas, el mèrit se l’endú el primer que «publica», ni que sigui 600 anys més tard.
Tot i ser astrofísic d’estudis —que no físic teòric ni gens expert en relativitat general—, quan sento Penrose, el que em ve al cap és el seu enrajolat, que alguna vegada he emprat amb intencions educatives. Realment va descobrir una cosa que ni tan sols sospitava que podia existir.
Ben curioses ses imatges d’enllaç.
Potser es van inspirar en figures naturals?
P.ex. figures de llum de sol refractades o multicolor cap es fons subaquàtic proper, sobretot arena i dunetes. Més bell amb superfície d’aigua plana amb multitut d’ones petitones de vent.
No record si és tan visible amb ones de mar de fons. Serien figures diferents.
O a una piscina igual si ses ones tenen un poc d’ordre, repetides
Ai, crec que ara record. Ses més guapes eren amb molt petita mar de fons i just a la vegada de vent, peeero en direcció creuada se dues ones. A més fa sol. Aleshores cercar lloc poc fondo, pla.
Amb dunetes queda ben guapa sa foto.
I no record cert, potser ara fallo, que millor dematí o horabaixa, amb sol baix
I sense jocs de llum, sols figures d’arena que formen com conjunts com rectangles deformats, repetits i angulosos. Fetes ses dunes però amb dues direccions creuades.
A dunetes al fons de mar a vegades ho he vist. Potser al desert també a vegades creuades deuen ser-hi. Em sona potser de veure alguna foto a internet
No tant, però igaul a vegades amb llum per moltes bombolles de sabó juntes.
O a vegades els coconars, gourgs o forats i roques de karsts que formen grups molt nombrosos i juntets, com repetits. I sense separació entre ells, molt madurs ja.
Ben curiós 🙂
Em ve es dubte de si algunes flors inspiraren art de teselacions a catifes…
Per exemple ses flors que formen conjunts agrupats, com ses inforescències de comí, boix, hortènsies…