Finalment, el Premi Nobel de Química ha anat a les inventores del sistema CRISPR/cas d’edició gènica, l’Emmanuelle Charpentier i la Jennifer A. Doudna. L’impacte del que van fer va ser tan gran que en el món de la biomedicina es donava per fet que algun any els el concedirien. L’únic dubte era quan i si seria compartit amb algú més. També és un premi remarcable en el sentit que, per primera vegada l’han compartit dues dones, sense que hi hagi cap home entre els triats. Està costant, però, amb sort, això aviat deixarà de ser notícia.

La història va començar fa uns quants anys quan un investigador de la Universitat d’Alacant, en Francis Mojica, va observar que hi havia bacteris que tenien unes seqüències de DNA molt estranyes. Eren seqüències que es repetien i que estaven separades per altres seqüències que va resultar que no eren del bacteri sinó de virus que els havien infectat prèviament. Ell va proposar anomenar CRISPR a aquestes estructures, però no va poder anar més enllà en la recerca.

Amb el temps es va veure que els bacteris tenien un enzim, anomenat Cas9, que podia tallar el DNA dels virus. Hi havia la idea que tot plegat formava part d’un sistema de defensa dels bacteris contra els virus, però ningú entenia com funcionava. Tot plegat era interessant, però el seu potencial no va emergir fins que dues investigadores van quedar per anar a donar una volta per Puerto Rico.

L’Emmanuelle Charpentier, de l’Institut Max Plank de Berlin i la Jennifer A. Doudna de la Universitat de Berkeley a Califòrnia, van coincidir en un congrés que es feia a Puerto Rico. Una amiga les va presentar en una de les pauses per fer un cafè i van quedar l’endemà per anar voltar per la ciutat. Posar en contacte gent de diferents indrets és una de les funcions més importants dels congressos! El fet és que aquell matí van anar comentant les respectives línies de recerca i van acabar decidint establir una col·laboració per aprofundir en el nou sistema CRISPR. Les dues treballaven en temes que hi estaven relacionats, de manera que la seva feina es complementava prou bé.

Primer van veure que efectivament l’enzim Cas9 tallava el DNA del virus i només el del virus. L’encert de les investigadores va ser adonar-se que, per saber si el DNA era del virus o del bacteri, l’enzim feia servir les seqüències que hi havia a la regió CRISPR. Si estava allà, volia dir que era d’un virus i calia destruir-la. Si no, l’enzim Cas9 simplement no feia res.

Perquè tot funcionés calien dos fragments d’RNA, un anomenat tracRNA (que podem imaginar com un sistema d’activació de l’enzim) i un anomenat crRNA que és el que guia l’enzim fins al lloc del DNA del virus on ha de tallar.

Però l’Emmanuelle i la Jennifer van adonar-se que si aquell sistema podia tallar el DNA dels virus, també podia tallar el que elles triessin. Per fer-ho només feia falta canviar la seqüència “guia”, per la guia que nosaltres vulguem. Van provar enganxant els dos RNAs i modificant la part de la guia i van veure que l’enzim tallava exactament allà on elles volguessin. De cop, havien generat unes tisores que tallaven amb una precisió i facilitat mai vistes abans. No és casualitat que ara tots els laboratoris del món han incorporat el sistema CRISPR, i totes les seves variants, per manipular el genoma.

Abans es podien generar organismes transgènics, però això ja és història. Amb la nova eina ja es parla d’edició gènica i el nivell de finesa a l’hora de manipular el DNA s’ha disparat. I tot gràcies al fet que dues ments brillants van decidir anar a fer una volta durant una pausa en un congrés.