Fa al voltant de quaranta-dos mil anys, les nits devien ser un espectacle impressionant. En lloc de la foscor a què estem acostumats, el cel estava feblement il·luminat per enormes aurores que brillaven fins i tot en latituds tropicals. Un espectacle de la natura que no va durar més enllà d’uns pocs segles, però que devia impressionar als nostres avantpassats i als pocs neandertals que encara quedaven.

Desgraciadament, rere aquella bellesa s’hi amagava un perill letal. La causa del fenomen va ser la desaparició del camp magnètic terrestre que actua com escut protector enfront de les radiacions còsmiques. Els pols nord i sud estaven a punt de capgirar-se, i en el procés, el camp magnètic va quedar reduït a una ínfima fracció del normal. Això va destruir la capa d’ozó i va permetre que radiacions molt potents arribessin fins a la superfície de la Terra. El clima també se’n va ressentir i segurament no és casualitat que precisament aleshores s’extingís bona part de la megafauna del planeta i que els últims neandertals sortissin d’escena.

No va ser un daltabaix ecològic, com els que van causar els grans esdeveniments d’extincions massives, però va tenir un impacte notable. Un fenomen que han batejat amb el nom d'”esdeveniment Adams” en una mostra d’humor friki típic dels científics. El motiu és que a la novel·la “Guia de l’autoestopista galàctic” un superordinador troba la resposta a la pregunta definitiva sobre la vida, l’Univers i tot plegat. La resposta és “42”. Una mostra d’humor absurd de l’autor, Douglas Adams. I resulta que aquesta inversió dels pols i la pèrdua del camp magnètic va tenir lloc fa, precisament, quaranta-dos mil anys.

La data s’ha esbrinat amb molta precisió gràcies a uns arbres enterrats durant mil·lennis en sediments de Nova Zelanda. Els arbres kauri (Agathis australis) viuen centenars, fins i tot milers d’anys. Per això, amb els seus anells poden fer una mena de calendari fiable que combinat amb mesures de radiodetecció ha permès ajustar la data del fenomen amb un error de menys de quaranta anys.

I el fenomen va deixar marca en els arbres. La prova del carboni 14 es basa fet que els vegetals incorporen quantitats conegudes de carboni 12 i carboni 14. Com que aquest últim es va desintegrant a un ritme conegut, la seva desaparició ens indica quant de temps ha passat des que l’arbre va morir. El cas és que en determinat moment (en determinats anells de l’arbre), el que han vist és que el carboni 14 no desapareix sinó que augmenta molt. Un augment que s’explica per l’efecte dels raigs còsmics arribant al planeta.

Aparentment totes les peces encaixen, però encara hi ha qui no ho veu clar (que avorrida seria la ciència si tothom estigués d’acord sempre). Els qui estudien el gel dels pols diuen que si un fenomen així hagués passat, ells haurien notat els seus efectes en les mostres de gel corresponents a aquell període. I el cas és que no sembla que vegin gran cosa.

Ja veurem com acaba tot, però de moment, la visió d’uns avantpassats nostres, mirant des de la cova un cel il·luminat per franges verdes movent-se fantasmagòricament davant del fons estrellat em sembla massa bonica per descartar-la. Que hi hagués radiacions letals fregint-te el DNA si sorties a caminar durant les hores de Sol és un detall menor.