És com un bucle temporal. Cada cert temps apareix un article d’opinió intentant desacreditar la teoria de l’evolució amb un argumentari que es va repetint. Fa uns dies va ser Juan Manuel de Prada, però abans ja n’hi ha hagut de similars i segur que si seguim buscant temps enrere anirem trobant la mateixa plantilla fins a l’avorriment.

Són articles que suggereixen un greu desconeixement de què és la Teoria de l’Evolució, però cal mirar-ho pel costat bo. Almenys serveixen per repassar el que no és l’evolució. Sempre és bo descartar idees errònies.

La idea general que explica, segona la qual els organismes deriven de formes més antigues a base de l’acumulació de canvis, ja vindria a ser correcte. En realitat aquesta és gairebé la definició d’evolució. El mèrit de Darwin va ser proposar el mecanisme que explicava com podia tenir lloc aquest procés sense necessitar un ésser superior que l’anés empenyent o guiant.

En el que no entra la teoria de l’evolució és en l’origen de la vida. Un detall que el mateix Darwin va ressaltar al seu llibre. Per això, quan algú diu que la teoria pretén explicar l’origen de la vida a partir de la matèria inanimada… doncs ja saps que està confonent les coses. És senzill d’entendre. L’evolució només fa referència a com evolucionen les espècies. Res més. L’origen de la vida és un altre problema.

També esmenten la manca de formes intermèdies amb òrgans a mig formar. Diuen que hauríem de trobar infinitud de formes a mig evolucionar. I com que els fòssils només mostren organismes perfectament complets, la teoria ha de ser incorrecta. Realment pensen que la ciència proposa que en algun temps hi havia organismes amb mig ull? o amb un quart de pulmó? En realitat el que és incorrecte és el seu coneixement de la teoria. Seria com pensar que en les diferents fotografies d’algú des dels divuit fins als seixanta anys l’hauríem de veure a mig fer i només al final estaria complert. El problema és pensar en l’evolució com un procés que tendeix a la millora de manera lineal en lloc de veure-la com la gran improvisació que realment és.

Sobre les mutacions es repeteix una cantarella habitual, segons la qual només espatllen allò que funciona. De nou, la ignorància sobre com funciona la informació genètica i els mecanismes moleculars. Dir que una mutació favorable passa una vegada entre un milió, com si fos un problema per l’evolució, suggereix que no es tenen clares les xifres lligades als gens, individus, generacions i escales geològiques. També, que es passa per alt el tema del factor acumulatiu. Quantes mutacions favorables hem vist en només un any en el virus de la covid-19? Cada variant que apareix (i desplaça les anteriors) és el resultat d’una o vàries mutacions que al virus li van bé. Estem veient, i patint, part del procés evolutiu en directe i no ho volen entendre.

Es comenta que un ésser viu no pot canviar per parts. Que un canvi millor requereix adaptacions simultànies i precises de tot l’organisme. Una mutació gegantina que representaria un autèntic miracle. Doncs sí. Sí que seria un miracle. Però és que la teoria de l’evolució no ho requereix en absolut. Precisament si això passés, seria una prova contra la teoria de l’evolució. La gràcia és que els canvis siguin petits, prou per a no requerir adaptacions de la resta del cos. Una hemoglobina que capta una mica més d’oxigen, un pavelló auricular lleugerament més gran, un globus ocular una mica més gruixut… I si això es va modificant lentament, la resta del cos també pot anar-ho fent. A poc a poc. Pas a pas i sense pressa.

M’ha fet gràcia quan diu que l’objectiu de l’evolució és negar la intervenció divina en la creació de la vida. No és cert, és clar. Més aviat sembla que l’objectiu dels qui critiquen l’evolució amb arguments tan erronis sigui negar la capacitat del coneixement científic per permetre’ns entendre el món que ens envolta.

I res. Ara toca esperar uns mesos a la pròxima versió del mateix argumentari contra l’evolució. Vestit com si aquest còctel d’errors de concepte fos un gran exercici intel·lectual.