Que fa una vacuna?

Vivim en un planeta de microorganismes. Pensem en els animals i les plantes com si fossin la màxima expressió de la vida. Però a la Terra hi ha més microbis que no pas cap altre forma de vida. Amb la immensa majoria hi convivim sense gaires problemes, però n’hi ha alguns que ens poden causar malalties. De fet, una de les maneres més habituals de morir les persones al llarg de la història ha estat per causa de malalties infeccioses. El motiu és que els microorganismes, virus i bacteris, tenen dues armes letals: Es multipliquen molt de pressa i troben moltes maneres de passar d’un cos a un altre.

Per un microbi el nostre cos és un banquet ric en nutrients. Per sort, disposem d’un sistema immunitari destinat específicament a identificar i eliminar els invasors microscòpics. Això no és gens fàcil. Els limfòcits, les principals cèl·lules del sistema immunitari, tenen sistemes molt eficients per matar microorganismes o per destruir virus, però han de diferenciar molt bé entre allò que pertany al nostre cos i allò que és aliè. Quan no ho fan, comencen a atacar les nostres pròpies cèl·lules i apareixen les malalties autoimmunes.

El que fa el sistema immunitari durant el desenvolupament embrionari és fabricar limfòcits especialitzats en destruir totes les estructures moleculars possibles. Cada limfòcit reconeix i fabrica anticossos contra una cosa, una estructura molecular, en concret, i se’n generen milions i milions de diferents. Així, arribi el microbi que arribi, algun limfòcit hi haurà que en reconeixerà algun component.

Els limfòcits viuen en indrets com el timus, els ganglis limfàtics o la melsa i n’hi ha que van circulant per la sang esperant topar amb alguna cosa que els activi. Si un dia un bacteri entra dins el cos, toparà amb algun limfòcit que identifiqui alguna de les proteïnes que tingui el microbi a la superfície. Aleshores aquell limfòcit en concret s’activa i comença a dividir-se moltes vegades (un sistema anomenat selecció clonal) ja que com que segurament hi haurà molts bacteris, caldran molts limfòcits per lluitar-hi. A més, es diferencien en dos tipus de limfòcits. Uns que fan anticossos i uns que directament maten els bacteris o les cèl·lules infectades per bacteris o virus. Amb això podem destruir la infecció i també cèl·lules nostres dins les que s’amaguin els virus.

El problema és que tot plegat és una cursa contra rellotge. Els bacteris es multipliquen molt de pressa, en canvi, per posar en marxa un nombre prou gran dels limfòcits específics contra aquell invasor particular ens cal temps. La resposta del cos arribarà a un bon nivell en una setmana, però una setmana és molt temps quan parlem de bacteris. Per sort, això serà només la primera vegada. Passada la batalla, el cos es queda amb un tipus particulars de limfòcits anomenats “de memòria”.

Amb aquests limfòcits, la propera vegada que topem amb el mateix invasor, les coses aniran molt més de pressa. Els limfòcits de memòria començaran a dividir-se i a actuar molt més intensament i en un parell de dies enlloc de necessitar una setmana. El sistema immunitari ja coneix l’enemic, de manera que en les properes ocasions ja no l’agafarà per sorpresa. Aquesta resposta secundària més ràpida i intensa evita que el nombre de microorganismes arribi a nivells perillosos i la infecció queda avortada de bon començament. Estarem immunitzats.

Doncs la idea de les vacunes és simple. Es tracta d’aconseguir que el cos generi els limfòcits de memòria sense necessitat de passar una infecció. Així, si un dia arriba el microbi, l’eliminarem de seguida i no es desenvoluparà la malaltia. Això es pot fer de moltes maneres. En ocasions el que es fa és agafar els bacteris, matar-los d’alguna manera, i una vegada morts, injectar una petita quantitat. No causaran la malaltia perquè ja estan morts, però si que seran detectats pels limfòcits i es faran cèl·lules de memòria. El problema és que cal estar ben segurs que realment els hem mort abans d’injectar-los.

En ocasions no cal matar-los del tot. Hi ha microbis que simplement s’atenuen. Es tracten de manera que poden créixer, però ho fan lentament o sense capacitat per matar les cèl·lules. Això permet una resposta molt més efectiva, de manera que, en general no calen tantes dosis per aconseguir la immunitat, però són vacunes més delicades de guardar sense que es facin malbé.

De fet, tampoc cal posar tot el bacteri. Ara ja sabem com fabricar les proteïnes que fan els bacteris o els  virus, de manera que podem posar només la proteïna en qüestió, sense el microbi. Així segur que no hi ha risc d’infecció mentre que els limfòcits seguiran identificant unes proteïnes que no són pròpies i cal eliminar. Quan arribi la infecció, el limfòcit detectarà aquella proteïna i la resposta immunitària es posarà en marxa immediatament. Aquest plantejament és el que es fa servir per buscar vacunes contra el càncer. I encara més, hi ha vacunes contra les toxines, vacunes de DNA i altres que vindran a mida que la imaginació ens permeti fer-ne de més efectives i segures.

Al final, és tracta de tenir un exèrcit (cel·lular) entrenat i a punt per si arriba l’enemic. La llauna és que en necessitem un de diferent per cada enemic en concret, però és que el sistema immunitari funciona així.

16 thoughts on “Que fa una vacuna?

  1. Doncs comencem be el monogràfic!
    M’alegra saber que tenia les idees força clares de com funciona el tema.
    Però aquestes “noves” vacunes si que m’han enganxat per sorpresa. No les coneixia pas!

  2. És una llàstima de no disposar d’un mecanisme que permetés fer transferències completes de totes les defenses presents a un sistema inmunitari, ja que així ens evitarien tornar a ‘aprendre’ allò que uns altres van ‘aprendre’. Quina errada que va tenir el ‘gran dissenyador Intel.ligent’ !! ;p

  3. David. És que la imaginació a l’hora de dissenyar vacunes i teràpies varies no té límits.

    Carquinyol. Estaria bé poder enviar la informació als limfòcits via SMS. Així no caldria injectar res. Però de moment caldrà seguir amb la via clàssica.

  4. Uau, t’ha quedat molt bé, una explicació senzilla i rodona!

    Així queda molt bonic plantejat, però les cinquanta mil rutes i tipus d’interleucines espanten una mica 🙂

  5. Lukas4. Gràcies.

    Laia B. He he. La idea general és senzilla. El diable està en els detalls. I aquí cada vacuna és un món. No només les interleucines. M’atabalen encara més els CD4, CD8, CD68, CD163, CD….

  6. Una de les poques coses bones d’aquestes malalties és que hem hagut de trobar solucions realment enginyoses i ens han fet aprendre molt sobre nosaltres mateixos.

  7. Joan. És en les dificultats que s’aprenen coses. Tot i que, per segons quines malalties, hauríem preferit aprendre-les més lentament i estalviar-nos molt patiment.

  8. Uf! Vaig una mica endarrerida i estic llegint els posts casi tots seguits!
    Referent a aquest post, m’ha vingut al cap la imatge de “Érase una vez el cuerpo humano” on els glòbuls blancs eren els polis blancs i els virus els cucs grocs. Va ser la meva primera incursió al mon de la biologia, per dir-ho d’alguna manera. També recordo els anticossos, una mena de maquinetes que queien com flocs de neu i atacaven els cucs grocs.

    Suposo que és una bona manera de explicar-ho als nens. Almenys a mi se’0m va quedar i ara que explicaves aixo dels anticossos, m’he recordat de la serie aquella.
    “La lección, si es divertida, se queda.”

    Apa, vaig a llegir el següent post! 😉

  9. “Érase una vez el cuerpo humano” era una sèrie excel·lent. I encara que fos de dibuixos i per nens, tenia un rigor científic poc habitual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *